87

Lluís Mauri Sellés – www.lluisdetaradell.net

Participar en política demana força, valor, equilibri i seny. Fer-ho en una opció minoritària dins d’un consistori consolidat demana, a més a més, paciència i serenor. Quan en Toni va obrir l’apartat d’opinions del seu bloc, vaig pensar: Carai noi, hauries de dir-hi la teva, no? Però estàvem en campanya i ja se sap que qualsevol cosa que es diu en campanya és, segons diuen pels puestos, de dubtosa credibilitat.

El primer que anava a fer en aquell moment era manifestar el meu total acord amb l’escrit d’en Magí Reig, un text que comparteixo fil per randa, però el meu recolzament en aquell moment segur que s’hagués entès com l’oportunisme d’una persona que participava en una de les llistes en democràtica disputa. Vaig deixar-ho estar.

Ara, però, passat l’escrutini municipal, m’he animat per reprendre la idea de deixar un bocinet de la meva manera de ser en aquest nou mitjà de comunicació taradallenc.

Començaré dient que ja fa uns dies que vaig tirar els daus de la ventura per fer-me particep d’aquest joc tant menyspreat de la política. Jo, com en Joan Fuster, penso “que la política sinó te la fas, te la fan” i sóc sentit que hi va haver un senyor que manava molt sobre els nostres pares i que, tot hi manar tant com manava, no parava de dir sorneguerament allò del “haz como yo … no te metas en política”. A mi també em fa nosa la política d’etiqueta, dels saberuts que es creuen tenir solucions a tots els problemes de la humanitat i donen lliçons a tort i a dret com si d’una casta de semidéus es tractés. I és que, per mi, la política no ha perdut mai el seu sentit primigeni, el seu significat original: la política, segons els grecs, és allò que té a veure amb el poble, amb la societat, amb la manera com es relacionen les persones. I aquí, quan saludo al veí, ja faig política. La política – que la gent parli, es relacioni, es conegui, visqui – és la manera que les persones tenim de resoldre aquells petits conflictes del dia a dia sense estossinar-nos per les cantonades, com diuen els historiadors que feien els nostres avantpassats o com veiem que fan aquells pagats d’ells mateixos i que es creuen ser més que els veïns per alguna dèria que tenen ficada dins del cap.

Passades les eleccions municipals, la motxilla de l’experiència resta farcida d’hores d’alegre i confiada feina, s’omple de les rialles i de les paraules d’un equip de gent trempada i amb ganes de fer cosetes pel poble, inclou alguna rebrincada – però força suau, la veritat – i també una fotografia – on crec que surto força afavorit -. A més, però, hi ha un tresor: L’inconscient suport de 87 veïns i/o veïnes de Taradell que, dipositant els seus vots a l’urna i després de fer la matemàtica electoral necessària, han farcit el calaixet personal de l’onzè nom de la llista republicana. Lloc que, amb faltes d’ortografia incloses, indicava la presència d’un servidor en un dels bocins de paper més importants de les democràcies representatives.

Ara que, arreu del país, tothom parla de grans xifres, que cadascú té alguna cosa a celebrar, que es munten estratègies de futur i que, alguns, passen el xarampió dels errors comesos, cal reflexionar sobre el divorci entre ciutadans (entre aquells que participen i aquells que no ho fan) i fer-ho sense les estridències ni les acusacions d’aquells que veuen el bri de palla que carrega el veí sense la consciència de la biga que carretegen a les seves espatlles.

Jo inicio la necessària reflexió amb el sarró penjat a l’espatlla i amb el meu no gens menyspreable tresor personal. Siguis o no siguis un dels 87 que la urna ha posat damunt meu, si vols dir-me alguna cosa no t’estiguis d’aturar-me pel carrer. Sempre tinc l’orella a punt per escoltar i, quan m’ho demanen – com en aquest cas -, la veu disposada a parlar.