El Pregó d’en Ramon

Ja s’acaba la Festa Major 2007. Una festa llarga que ha durat 6 dies i que ha aplegat multitud de gent a cada acte que s’ha organitzat. Al llarg d’aquesta setmana us oferirem fotografies, reportatges i videos de les diferents activitats realitzades, avui però us volem oferir una de les notes destacades d’aquest any, és tracta del pregó amb el qual en Ramon Homs va obrir la Festa Major d’enguany.

Pregó de Festa Major 2007

Molt bona nit a tothom!

Il•lustríssim senyor batlle, senyores i senyors regidors, Taradallenques i Taradellencs.

Evidentment, i com podeu comprovar, vaig dir que si.

Gràcies Lluís, gràcies per la confiança que em vas posar demanant-me la possibilitat de fer el pregó; igualment gràcies Rosa i Montse, per aquestes divertides estones que he passat amb vosaltres acabant de polir i arreglar-lo. Tiet Quico també et quedo molt agraït, doncs gairebé al mateix moment, la imatge de la teva persona es va posar ràpidament en la meva ment per poder comptar amb tu, gràcies a tots.

Una proposta com aquesta no passa cada dia i no es pot deixar passar, però per què jo? Em van passar molts comentaris, idees i diferents suposicions pel cap, però mireu, el que em va fer decidir de veritat a dir que si, vau ser vosaltres: tots i cada un de vosaltres sense excepció. Penso i crec, i per això sóc aquí, que necessito explicar-vos de mi, que estic amb deute amb vosaltres i vull que sapigueu de primera mà com ens estant anant les coses, entendreu perquè parlo en plural.

Fa uns dies vaig sentir les declaracions d’un corredor de F1 que és Asturià, i que deia que darrera d’ell i dins l’equip hi havia unes 900 persones. Doncs que poques vaig pensar jo, i ho dic amb la mà al cor, jo us tinc a tots vosaltres. Tots i cada un de vosaltres m’heu fet ser com sóc i arribar a on he arribat, i encara tinc molta guerra per donar.

Un petit exemple només, una vegada era al Decathlon de Girona fa un parell d’anys, i ens vam saludar amb una família d’aquí Taradell, la mare li va dir al seu fill o filla, perdoneu però no ho recordo: mira, aquest senyor és esquiador, gràcies per lo de Senyor, però us podeu imaginar la gran alegria que això em va suposar, era la realització de tot un treball que ja feia temps que portàvem, i ho dic en plural perquè és tots junts que ho estàvem aconseguint. Hagués pogut tornar de Girona corrent, i no m’hauria passat res.

Tot el que he fet i aconseguit, a nivell personal i esportiu ho veig com un gran pastís, un pastís que no l’acabareu i del qual tots, absolutament tots en teniu un tros en la mesura que m’heu fet arribar a on sóc. No en dubteu de res, cada part és vostra, molt més vostra que meva.

Una vegada estava parlant amb una cosina d’amors i desamors de la vida, i amb tot el que parlàvem m’explicava: hi ha gent que em diu que a mi la vida em somriu, deia ella, i els contestava: no, no, perdona, sóc jo la primera que li somric a la vida. Veieu quina grandesa? Clar que si, la vida està per viure-la “a tope” i en tota la seva forma. Poder he tingut una vida difícil, tothom té lo seu, però no dubteu que sóc el “tio” més feliç del món, clar que tinc moments bons i no tant bons, i qui no, però la vida és per viure-la, amb el peu a baix i a fondo!!!!

Arribats aquí, vull aprofitar i jo mateix parlar-vos una mica de la meva FAMÍLIA, dels més directes. De segur que molts ja els coneixeu, però us en vull parlar jo mateix:

Sóc fill d’en Mateu de la Codina i de la Dolors de Can Cora.

El pare, després de molt temps m’he adonat que ha set molt per a mi, ho hem passat tot junts, no m’ha deixat mai i sempre l’he tingut al meu costat. Moltes vegades això pot semblar fàcil de dir o de fer, però amb tot el que he o hem viscut, la cosa ja agafa un altre caire.

Una de les màximes virtuts que la vida m’ha fet veure en ell, és el mirar-ho tot i sempre en positiu, de veritat, moltes vegades i en moments difícils me l’ha fet recordar per veure com podria fer-ho per tirar endavant.

La Dolors, la nostra mare; malauradament no us puc explicar massa res d’ella, doncs ens va deixar quan encara érem petits. Recordo que de jovenet no m’agradava massa ni fer ni que em fessin petons, evidentment d’haver-ho sabut mare, la cosa hauria canviat bastant. A la mare la tinc sempre al meu costat, és quan miro la Lluna que la veig reflectida, sempre m’aconsella, sempre m’ajuda, sempre m’estima. Per cert, sempre està de la meva part.

Aquest “important sotrac” en la vida ens va apropar molt més a tota la família, tota la família es va bolcar amb nosaltres. Deixeu-me que tingui unes paraules especials pels més grans: les iaies de Ca l’Emilio, Angeleta i Maria, gairebé segur que han fet berenars per tota la gent de la meva generació. Un petonàs per cada una. I un gran record també per la Iaia de la Codina, era cada tarda a casa per fer el que fes falta.

Bé gent, us demano que per res això us pugui portar tristor, és un record que necessitava i havia de dir.

Arribats aquí evidentment vull parlar dels meus dos germans: El gran i el petit. Acompanyats un de la seva dona i del meu nebot: en Roger, i l’altre de la seva xicota.

Podria explicar moltes coses d’ells. Un petit comentari de cada un: Després de l’accident, no m’ho feien tot tot, però m’ajudaven amb moltes coses bastant elementals, aquí el meu germà gran de seguida em va fer aprendre que era hora d’espavilar-me, recordo un bon dia a Torre Valentina que m’ajudava a posar els mitjons i que em va fer veure que ja em tocava fer-ho tot solet. Va sé un moment una mica com de no saber què fer, què m’estava dient, que em volia demostrar??? Igual, aquí, ja estava començant la plena recuperació. Ell sempre ha set una referència per a mi.

I el meu germà petit, l’Homs. Una cosa, vas a Vic? (Has de fer veure que el busques). És un “tio” d’idees fixes i que amb la màxima senzillesa i honestedat tira per ell. Fa un parell d’anys vaig anar a una Copa d’Europa a Àustria, la competició són 3 carreres: Divendres, Dissabte i Diumenge. Divendres vaig caure, Dissabte em van desqualificar i el Diumenge es va suspendre, imagineu quin paper i quin meu estat d’ànim. Bé doncs ell em va trucar el Dissabte al vespre, vaig tenir feina a no posar-me a plorar quan ens parlàvem. Només feia que animar-me, que era la màquina, que no passava res i que tranquil i jo, jo que no podia més.

Amb tot, un record molt gran també per la meva cunyada, torna a ser la mare de la família, quan amb en Roger demanem d’anar a passejar la Taka, o d’anar a fer quatre xuts, li demanem a la mare que ens doni permís.

Deixeu-me fer un Kit kat i m’agradaria parlar-vos d’un llibre: La Força de l’Optimisme, parla d’un doctor, que arran d’una conversa que té amb un pacient que ha tingut un accident, s’adona de la gran importància per tenir una bona predisposició per afrontar la mateixa vida que parlàvem més amunt, parla de la bona recuperació física i mental de les persones.

El doctor li pregunta com es trobava abans i després de l’accident, el pacient es posa una nota d’un 7,5 abans i d’un 7 rodó ara i el Doctor estranyat li demana que com pot ser possible?

El que cal tenir en compte és que en l’accident aquest pacient queda tetraplègic.

I com és aquesta insignificant diferència de puntuació, li demana. Bé doctor, li diu el pacient, doncs ara m’he adonat molt més de la importància de la vida i dels seus veritables valors, tinc més temps per a mi, per veure la meva família que sempre va amb presses i amb la que moltes vegades falta comunicació, parlar i pensar les coses, l’ampolla mig plena o mig buida.

Evidentment el Doctor queda al•lucinat i a partir d’aquí, fa tot un estudi de com pot repercutir favorablement a qualsevol tipus de recuperació, lesió o malaltia una conducte positiva i en acord amb les circumstàncies del moment.

Fent referència al tema, aquí em toca parlar-vos del meu accident. El 4 de maig del 90 era un Divendres, anava a Sant Miquel a Vic i a la tarda entrava a les 3. Després de dinar vaig agafar la moto … i … i em va tocar a mi. Al vespre hi havia un concert de Sopa de Cabra a Vic, i em van dedicar una cançó. Aquest Maig passat va fer 17 anys.

Podria explicar-vos 1000 anècdotes i 1000 comentaris de l’accident: operacions, estades al “Valle Hebron”, amics, recuperació, etc. etc, totes elles importants i positives.

Un parell de coses: 1, Quan vaig sortir del coma, em van treure de l’UVI per anar a l’habitació, recordo encara ara el sostre de l’ascensor amb el que em baixaven i un gran malestar doncs no tenia coixí, el vaig demanar i de seguida me’l van portar. I 2 Al “Valle Hebron”, anàvem tots tres de l’habitació al lavabo: el pare, jo i la cadira. Moltes vegades no hi arribava i m’havia d’asseure pel camí. Ara també hi aniríem tots tres, jo li “fotaria” cossa a la cadira i podríem fer un esprint a veure qui guanya.

A dia d’avui, si a mi em vingués un senyor i em digués: Mira, et dono un braç que funciona a canvi de tot el que has après després de l’accident i tot el que t`ha comportat, conegut, viscut i, no us n’oblideu: tot el que m’ha apropat molt més a la família i a tots vosaltres, podeu imaginar-vos que li diria que no. He après molt de la vida.

Deixeu-me que us parli del Castell d’en Boix. Un dels grans llocs meus de reflexió i també d’entrenament. Una zona de Taradell que conec de veritat, tot els seus voltants i el mateix Castell. És casa meva; la veritat és que és més el meu gran estadi d’entrenaments que res més. És com tot un petit gran circ de serres i turonets on sempre hi tinc el Montseny que em vigila i m’observa, l’Enclusa, el Pantà, el Bassal d’en Roger, el Pi Gros, la Serra. Si hi ha algú que hi ha anat més que jo, poder és la Taka, la nostra gossa. De dia, de nit, estiu, hivern, corrent, saltant, fent sèries, repeticions, esprints, exercicis de coordinació, d’agilitat, alguna vegada fins hi tot l’empaito bosc a través, per veure qui pot més … … i cada vegada que hi vaig m’agrada tant o més que el dia anterior. No me’n canso mai, hi heu d’anar sovint.

Evidentment també us vull parlar de les nostres Paralímpiades: Torí – 2006. Corria el 16 i el 18 de Març, vam marxar el 2 i vam tornar el 21. En aquests 20 dies vaig competir encara no 3 minuts, i encara va ser massa temps. Va ser una moguda important, vam començar els dies com a simples entrenaments, i a mesura que s’anaven acostant els dies de carreres, s’anava crispant tot, pujava la tensió i l’adrenalina. Allà si que us portava a tots amb mi.

No tenia massa bona relació ni amb el meu company d’equip i d’habitació, ni amb el mateix seleccionador.

Aquells dies, penseu que vaig arribar a rebre tot una sèrie de missatges al mòbil i de trucades de suport i recolzament, que encara ara quan hi penso se’m posen els pels de punta.

A nivell esportiu, malament, no és excusa però l’alta competició em va poder. No vaig aguantar. El primer dia a la que vaig creuar la línia d’arribada a la primera màniga, em vaig posar a plorar, quedant amb les ulleres molles i sense veure res. No acabava d’entendre perquè, tot el que havia entrenat, preparació psicològica, reconeixement del traçat, res de res de res.

El segon dia, quan vaig acabar, vaig anar a veure els meus incondicionals que m’animàveu des de la grada. Em vaig asseure amb ells i em vaig menjar un entrepà, bé doncs em va venir un senyoret que em va dir que ell creia que jo havia set el millor de tots i que ho havia fet molt bé, us podeu imaginar qui era, el meu nebot, en Roger. Si més no hem pogut passejar la Senyera i l’Estelada per Torí i les pistes de Sestrieres i Borgata.

Avui no us puc prometre res. Actualment, després de guanyar els Campionats d’Espanya i començar a fer bons papers a diferents proves de Copa d’Europa, estic entrenant, vivint i treballant a La Cerdanya amb l’assessorament diari del meu entrenador, buscant cada temporada millors resultats en proves de Copa d’Europa i del Món, amb l’objectiu fixat en les Paralimpíades de Vancouver 2010. Assegurar-vos si que us puc assegurar que posaré totes les meves cartes sobre la taula i no deixaré res er verd.

Ja acabo, me’n vaig i me’n vaig amb una cançó doncs la música per mi ho ha set tot. Gairebé tinc totes les cares, les situacions, les anècdotes, els comentaris, els moments, tot classificat amb una cançó per cada cosa.

Si em permeteu deixar que us doni un consell: viviu el dia a dia, l’hora a l’hora, l’instant a l’instant. Aprofitaria parlar-vos d’un llibre per fer-ho: El poder de l’Ara. Aquest llibre et fa veure i entendre la importància de saber valorar i viure el temps en el seu mateix moment.

El llibre busca intentar treure’t de tot uns pensaments i de suposicions, que només o et tenen immers en un passat, que evidentment mai tornaràs a tenir i que et fa viure de records i d’anècdotes que ja no existeixen, o sempre estàs pensant en una mica més enllà, en un demà, sempre desitjant que arribi un futur que tampoc et fa veure el dia a dia, aquest ARA del mateix moment en que estàs i que si te’n poguessis adonar disfrutaries molt més.

En definitiva, viure el moment i viure’l amb els 5 sentits, minut a minut, i segon a segon.

Voldria també tenir un record immens i molt especial per una sèrie de gent que ens agradaria tenir entre nosaltres i que malauradament ens han deixat.

Adéu i a reveure a tots, si creieu que us puc servir amb alguna cosa, o ajudar-vos, per insignificant que us sembli no dubteu en dir-m’ho. Estaré sempre, sempre a la vostra disposició.

Sapigueu que us porto a tots i cada un de vosaltres amb mi, aquí al cor, que no me l’acabareu pas.

Espero haver-vos fet passar una bona estona amb els meus comentaris i experiències, i d’aquesta manera donar pas a la nostra Gran Festa.

Molt bona Festa Major i Visca Taradell!!!

Ramon Homs i Miralpeix
23 d’agost de 2007