Una carretera sense cap respecte

Abans que res vull deixar ben clar que aquest text és solament responsabilitat meva. parteix d’una inquietud ben justificada i no respon a cap estratègia de cap tipus. Afegeixo que no pretenc, amb ell, perjudicar a les persones que m’envolten i estimen, és a dir, la meva família. Anem per feina, doncs.

En primer lloc salutacions a tothom. Sóc un taradellenc de cor que ja fa vuit anys que viu fora del poble. Malgrat aquesta distància he decidit seguir empadronat aquí i no al meu lloc de residència actual amb els desavantatges que això m’ha suposat. Amb això no cerco pas cap mena de reivindicació de res, ni molt menys cap heroïcitat, però si que vull destacar que per mi sempre han estat més importants les qüestions simbòliques i les conviccions que no pas els diners i per tal fi, malgrat veure que el creixement de la vila ha suposat la destrucció de racons del barri antic i de l’entorn de la població més que discutibles, sempre he volgut presumir del meu gentilici i de les meves arrels. Fins avui. I és entorn d’aquesta idea que vull escriure el següent text.

Sóc fill del mas Vivet, orgullós de les meves arrels pageses i la meva família viu allí des de fa més de set-cents anys, treballant les mateixes terres i mimant-les i cuidant-les amb tot el fervor. Com vostès saben, l’entorn del mas Vivet i tots els terrenys que s’estenen devers el seu sector nord i nord-est fins a Santa Eugènia i Vilalleons són uns dels paratges rurals més ben conservats del nostre terme municipal, amb nombroses masies de gran bellesa, boscos frondosos i molt antics, camps amplis i horitzons on sembla, encara avui, que el temps s’hi hagi aturat. Una significativa menció pels sectors de Can Clos, de la Casa Nova del Vivet i, en especial, de Llagostera, Panedes, la Serra i els Penya-Segats de Sala d’Heures, zones que encara avui no entenc com no han merescut la qualificació de reserves de la fauna salvatge.

Però molta de la gent que vivim en aquests llocs tenim un problema, i molt greu, per cert. Com vostès deuen saber, darrerament s’especula o ja no m’atreviria a dir-ho ben bé així, sobre la possibilitat de traçar una carretera que traspassaria com una espasa molts d’aquests terrenys sense respectar ni les antigues fites, ni els boscos, ni els camps, ni els fondals, ni els rierols, ni res de res de res. L’Ajuntament de Taradell, amb aquesta nova carretera, cerca, i haig de dir que puc entendre la seva postura, una més ràpida connexió amb l’eix transversal i, de passada, una major projecció del poble cap a fora. De passada, troba un pretext perfecte per a l’ampliació del polígon industrial del Vivet. Tot això ve amanit per la pressió dels empresaris a l’Ajuntament que l’alcalde matisa parlant de “augment de peticions”.

No els vinc només a parlar de la por que em causa aquest projecte en el moment de saber que passarà a frec de les parets de casa meva, sinó de les quantitats de terrenys que s’hauran d’expropiar tan a la meva família com a d’altres que viuran la mateixa situació. Com vostès entendran, no vull que aquesta intervenció tiri endavant. I menys quan expropiar significa, literalment, robar.

Seguiré escrivint sobre aquest tema les pròximes setmanes i els asseguro que n’hi ha per sucar-hi pà o, si vostès volen, per cremar-hi cendres, i sempre amb tot el respecte i estima cap al meu poble, així com també al meu alcalde, que sé que no és responsable de l’ordre d’aquest traçat que ve de més amunt, o això m’agradaria pensar, almenys.

Quan es vol aconseguir coses s’ha d’actuar, així com també quan es vol defensar de quelcom. La meva arma és la paraula, i per tant la meva paraula seguirà al peu del canó.

Santi Prat Espelt
Taradell