El Pregó de la Festa Major

Dijous es va donar el tret de sortida de la Festa Major amb un pregó de Salvador Solagran que va versar sobre Taradell, les seves cases i el seu urbanisme, repassant fets històrics com el POUM de 1927 o la història de Can Missa Baixa.

El divendres us vam mostrar un llarg vídeo resum del mateix i avui ja us podem oferir el pregó sencer en format text.

El Pregó – Salvador Solagran

Senyor batlle, regidores, regidors,
Senyors, senyores,
Benvolguts amics tots. Bona nit

No puc començar aquest pregó d’altra manera que no sigui el de mostrar el meu agraïment a tothom per l’honor que representa ser el pregoner de la nostra Festa Major. Gràcies doncs per la vostra confiança.

El valor que té el poble per a cadascú es percep quan te n’allunyes, i a mi em va passar als catorze anys. Els meus pares amb gran esforç em van pagar els estudis a Barcelona. En una edat encara no prou madura i amb uns mitjans de comunicació molt diferents dels d’ara, la separació amb tot el que havia estat fins aleshores el meu entorn va provocar-me una gran enyorança, però al mateix temps em va activar una gran estima per Taradell que no he deixat mai de portar dintre meu.

Taradell des de segles ha estat el poble de molts dels meus avantpassats, i encara que no sigui mèrit meu porto amb orgull un cognom d’origen taradellenc, inicialment dit Solà gran, cognom que ostentava algun membre dels Solà, la família que segons ens diu l’Antoni Pladevall i Font en la Història de Taradell, és la tinguda com a més antiga de la Vila.

Amb l’Assumpció, també taradellenca de soca-rel, en casar-nos i tenint present que la meva professió, en aquell temps, no era requerida aquí, fixàrem com a lloc de residència Barcelona. Allà van néixer els nostres fills, però mai, ni estiu ni hivern, vàrem deixar de venir cada setmana a Taradell, per tal de retrobar aquelles amistats, activitats i vincles que sentíem encara més nostres. De fet, fa anys que ja vivim fixament aquí, igual que també hi han vingut a residir els fills, gendre i nétes.

I deixant ja a part aquesta introducció personal, penso que fer un pregó de Festa Major és una ocasió propícia per excel•lir les qualitats d’un poble o fer memòria del seu passat. El sol fet de recordar o conèixer una mica més allò que ja estimem crec que ens esperona a sentir-nos més vilatans.

Parlaré doncs de Taradell. Del Taradell d’avui, que dóna en conjunt la imatge d’un poble atractiu, orgull de molts vilatans i enaltit tant per gent de la comarca com per altres visitants; però també, pensant principalment en els més joves, vull recordar el Taradell de quan pràcticament es vivia en família, tothom es coneixia i, per exemple, el sóc de can Solagran o de ca la Carmeta era en aquest cas la meva senya d’identitat.

Gairebé totes les cases tenien un sobrenom; n’hi havia de curts: Can Goy, Can Tuic, Can Mon, Can Met, Can Mich… i de llargs: Ca la Maria del Magí, Can Pep de la Munda …la majoria eren referents o peculiaritats d’una persona o família; els que aquí vaig citant estan trets de documents del segle XIX.

Hi ha noms molt curiosos i alguns de xocants. Permeteu recordar-ne uns que crec que pocs pobles poden lluir, de tan complerta jerarquia: Can Capellà, Cal Frare, Ca la Mongia, Cal Rectoric, Cal Rector, Cal Bisbet, Can Sanpare, fins i tot hi havia Can Déu, i la casa de Can Missabaixa.

Sobre aquesta casa voldria fer un petit resum de l’evolució que ha tingut en els dos últims segles perquè en ella hi trobem, com en cap d’altra, moltes de les pautes o incidències socials que ha experimentat el nostre poble. La casa estava situada al carrer de Dalt cantonada amb el call de Can Missabaixa, o sigui Sant Sebastià – Ramon Pou.

En el segle XIX, tot i la pobresa que Taradell patia degut a la greu crisi dels paraires i teixidors, es continuaven celebrant les fires i amb molta concurrència. Un petit negoci eren els hostals per tal de donar acollida als visitants, Can Missabaixa era un d’ells i dels de més capacitat.

En la primera meitat del segle XX, el perfil d’aquesta casa coincideix amb l’aspecte dominant de la vila, això és cases tirant a rònegues i amb una majoria de població que treballava a les fàbriques que s’anaven instal•lant al poble.

Encetant la segona meitat de segle, el propietari reforma part de la casa i s’hi fa un habitatge més modern per residir-hi ell; mostra l’època de passada la postguerra en la que poc a poc es comencen a rehabilitar algunes cases.

Pels anys seixanta, l’arribada d’un important flux de gent vinguda d’arreu de l’estat, provoca a tot Catalunya una massiva construcció d’habitatges. Aquesta casa pren la iniciativa, s’enderroca una part d’ella, s’eixampla el call adaptant-se a la normativa vigent, s’hi construeixen habitatges i alguns dels nou vinguts en són llogaters.

Poc a poc també comencen a predominar les noves tendències juvenils de finals d’aquesta dècada i principis dels setanta, la casa dóna novament la pauta. S’hi estableix el popular bar discoteca “Can Grapes” que en un principi va tenir gran renom a tota la comarca i pel que hi va passar la majoria del seu jovent.

En l’actualitat els llogaters dels habitatges d’aquesta casa son famílies vingudes en les últimes dècades d’altres països. I tot i que ho deixem com a pura anècdota, veiem que la casa continua reflectint una pauta de la nova societat.

I passem ja a donar una pinzellada pel Taradell que ens és contemporani. És extraordinària la transformació urbana que ha experimentat en les últimes dècades, tant a nivell urbanístic, com de serveis i d’equipaments en molts diferents àmbits. Però no vull pas parlar d’aquest tipus d’obres, ja prou valorades i conegudes, sinó d’aquells treballs de creació que embelleixen diferents punts urbans de la nostra població, i que a vegades ens queden una mica oblidats: monòlits, escultures o monuments; erigits per homenatjar o bé com a expressió d’uns ideals o de la imaginació del seu autor. Espargits per la població n’hi ha diversos, parlaré de tres d’ells, que representen tres estils i tres escultors.

A part del grau de fascinació que de per sí ens pugui causar una escultura, hi ha implícit el somni o el sentiment que l’artista hi ha plasmat, i aquest difícilment el podem percebre només amb la mirada, per això agraeixo molt l’explicació que cada un dels escultors m’ha donat sobre la part artística, al•legòrica o de sensibilitats expressada en la seva obra. Intentaré transmetre-la.

De les tres, la que tenim més a prop presideix el pati d’entrada d’aquest Centre Cultural. És de l’escultor vigatà i resident a l’Empordà, Enric Pladevall i Vila, vinculat durant un temps al nostre poble, on hi tenia el seu taller, la seva obra es troba en molts espais públics i en museus i fundacions d’Europa i dels Estats Units. Abans de realitzar l’escultura d’aquest Centre es va documentar sobre la història de l’edifici, inspirant-se en un dels personatges de l’antiga fàbrica, el del sereno; l’obra porta per nom el Sereno de Can Costa.

L’escultura vol ser principalment un element identificador del Centre, alhora que un personatge que dona la benvinguda. D’aquí la seva situació. El conjunt de l’obra forma un element cultural del present que queda integrat amb els elements industrials d’un passat. Sobre una base de tres peus, on hi consta: Centre Cultural Costa i Font s’aixeca un esvelt cilindre en el que envoltant la part central hi ha uns discs de coure simbolitzant l’element elèctric que donava vida a l’antiga fàbrica i com a final rematant la part superior trobem un gegantí ull inclinat, és un fus inspirat amb la llançadora emprada en els telers per teixir.

Una de les altres obres que vull comentar, està situada a la plaça dels Homenatges a la Vellesa, és del taradellenc Josep Pons i Garcia, escultor i professor de talla en una escola d’art, practica també la forja i el gravat. Té obres seves en alguns espais públics i entre altres ha fet exposicions a Barcelona, Veneçuela i Vic.

L’obra és un homenatge a la gent gran mitjançant una flor que queda simbolitzada en l’escultura. En principi s’havia titulat amb el nom de la flor de la vida, però el mateix escultor prefereix dir-li l’esperit de la flor, és de l’any 1998.

El seu emplaçament en el centre de la placeta i enfront de l’edifici de la fundació Vilademany, que està destinada a habitatges tutelats per a gent gran i residència assistida, reforça aquest homenatge. L’anagrama de la fundació està inspirat en aquesta escultura. I l’escultura està inspirada en una flor rústica que sense tija tot just sortir de terra ja esclata. L’elevació de la terra provocada per l’esclat es representa per una base d’obra en forma de casquet esfèric. Es una flor que s’ha anat marcint fins assecar-se i de la que queda només la fibra o l’esperit, que es el que es veu en l’escultura.

La tercera obra a esmentar va donar nom a la plaça on està situada, és el monument a l’Atlàntida. És de l’escultor taradellenc i resident a Barcelona Josep Ricart i Maimir, la seva obra normalment de tipus social es troba en diversos llocs de la geografia peninsular, també té imatges religioses esculpides per ell a diferents punts d’Europa, Amèrica i Filipines. És autor pràcticament de totes les altres obres escultòriques de la població en les que en moltes hi col•laborà, igual que en aquesta, desinteressadament en la seva execució en Joan Coll i Gonzalez.

L’Atlàntida és un homenatge a Mn. Cinto Verdaguer, representat en una efígie sobre un medalló de bronze. La base del monument per on traspua la llum i mig submergida a l’aigua, simbolitza l’Atlàntida. És el passat. El grup apinyat d’homes i dones són el present, és el poble que enlaira la bandera vers un cimal d’unitat i progrés. La part superior representa el futur, està format per una estilitzada lira com a inspiració del poeta per cantar les virtuts del poble català i que sustenta la bandera on la fe en Crist la trobem representada per una gran mà traspassada, segueixen altres tres mans que es redueixen: grans, joves, infants, són símbols de democràcia. El final de la bandera apareix l’esperança en el clima de la pau simbolitzada pel colom, i com a idealisme patriòtic resplendeixen les quatre barres.

Ara Taradell, en un altre sentit, també està preparant el seu futur, està en tràmit el Pla d’Ordenació Urbanística pel que s’haurà de regir el municipi en les pròximes dècades, no es pas aquí el moment de parlar-ne però si que voldria, ja per acabar, explicar-vos molt breument un Pla urbanístic que es va projectar l’any 1927, gairebé desconegut degut a la poca documentació existent. No es va portar a terme, però és molt interessant perquè ens ajudarà a conèixer l’esperit d’aquells nostres avantpassats.

Sortien d’un segle molt tenebrós per l’economia, però de seguida comencen a portar serveis a la població: enllumenat públic amb gas acetilè, l’electricitat, pujada de l’aigua al poble, telèfon, obren el passeig de Domènec Sert per comunicar la carretera de Vic i la de Balenyà, i dissenyen un gran Pla Urbanístic on es contemplava l’eixampla de la vila pel sector ponentí.

El Pla tenia com a previsió la urbanització de tots els terrenys situats a ponent del passeig de Domènec Sert i la carretera de Balenyà, els seus límits eren pel sud l’actual plaça de l’Atlàntida i per ponent el Pujoló, triplicant gairebé la superfície de sòl urbà que fins aleshores tenia la població.

Però la peculiaritat o originalitat del Pla era que partia d’una estructura radial dels carrers. Aquests des de quatre punts repartits pel sector, s’obrien formant ventall, hi havia un punt preferent que coincidia amb el centre de la portalada de l’església des del qual es projectaven quatre nous carrers radials i una plaça en forma de semicercle.

A part d’aquesta original disposició dels carrers sorprèn l’amplada prevista; anaven des dels 12 metres fins als 22. Així per exemple el passeig de Sant Genís, que és el que està en front de l’església, estava projectat aproximadament al mateix lloc però amb quatre metres més d’amplada que l’actual. Realment aquells nostres avis o tenien una gran visió de futur o eren molt pinxos si tenim en compte que l’any 1927 en tota la població, comptant vila i masies, hi havia 4 turismes, 1 cotxe de lloguer, 4 camions, i 4 per transport de viatgers. Si aquella gent hagués pogut preveure només la meitat del parc mòbil que hi ha ara, no sé pas què haurien projectat.

I tornem ja a la nostra gran festa. Respectant l’abstracció del sentiment religiós de cadascú, avui estem aquí per pregonar ben alt que comencem a celebrar les festes a honor de Sant Genís, la nostra Festa Major. Els grans, amb una certa nostàlgia, diem que les festes majors han canviat molt, i és veritat, però nosaltres també. Encoratjo a tothom a participar-hi.

Als joves a donar pas a la festa i a la rauxa, però sense deixar massa lluny el seny i la reflexió, i a la resta que recobreu per uns dies la joventut deixada enrere i que aquesta sigui la Festes Major més xalada de la vostra vida.

BONA FESTA MAJOR