Torna el futbol… i res no canvia

Encara que per molts l’agost és sinònim de vacances, des de fa uns dies la pilota ja roda. Gran part dels equips de futbol ja han començat els entrenaments i, fins i tot, els equips d’elit de la Primera i Segona Divisió ja han disputat els primers partits de lliga. Els mesos, les setmanes i els dies passen ràpid. No fa res estàvem immersos en un final de lliga que, per alguns, va ser més aviat descafeïnat.

Però en aquest article no vull parlar del futbol professional, ni d’aquells equips que deuen 752 milions a Hisenda, i encara menys d’aquells que van pel món representant Catalunya però que la copa del nostre país no la volen jugar. Del que vull parlar, en canvi, és del futbol català, el de veritat. Gràcies a la meva professió –en algun moment hobby-, porto més de deu anys passejant-me per terrenys de joc de futbol català en categories des de Tercera Catalana fins a Tercera Divisió. Allà és on sents (encara que no sempre) els valors i, sobretot, els colors que cada equip defensa acompanyats de la història d’un club.

Molts d’ells i cada vegada més, hi ha més equips ‘modestos’ que no poden pagar els seus jugadors. Dit d’una altra manera, que els jugadors van a jugar-hi per voluntat pròpia. Quan vaig començar a fer les primers cròniques de la UD Taradell, precisament el primer any que va jugar a Preferent, molts clubs no entenien com el Taradell podia tenir una plantilla sense cobrar ni un duro. Doncs era i és així. Evidentment se’ls pagava la gasolina, alguna prima segons els resultats i algun dinar o sopar, però res més. Els jugadors estaven contents de poder jugar, a més, els resultats acompanyaven i l’afició responia. Què passa, però, quan un altre club et ve amb un talonari per emportar-se’n un altre jugador? Què li ha de dir la junta en concret? Que es quedi per uns valors, una idea, un club i una història? O deixar-lo marxar per tenir un sou al mes i poder-se pagar els estudis o la hipoteca? Contra això ningú no hi pot fer res, ja sigui per evolucionar com a futbolista o per engrandir la butxaca.

Més empipador és, quan qui marxa del club del poble és la canalla. Anar a un equip gran pot significar un pas important per la carrera d’un futbolista, però quan un club té equips A, B, C, D, E (i potser em quedo curta) en una mateixa categoria, evidentment que no tots acabaran pujant al primer equip i que en aquests casos, el què importa, és la butxaca (tots són benvinguts mentre passin per caixa). Però això no és culpa dels clubs, ni dels que els deixen marxar (no tenen cap altre remei) ni els qui els acullen, sinó dels pares, que moltes vegades són ells mateixos els qui els van a oferir, com aquell qui cull una verdura de l’hort de casa i que sempre és la millor.

Si entre tots no apostem pels valors que tenim al nostre municipi val més tancar la paradeta i anar al poble del costat, que segur que ens acullen amb els braços oberts, mentre van fent caixa. Mentrestant, que tingueu una molt bona Festa Major.