Bons veïns

En plena temporada d’huracans, que vés per on comencen a formar-se on viu un dels germans, a Cap Verd, ja fa un mes que la rutina diària ha tornat al sud de la Florida, amb l’inici del curs escolar. Ens hem hagut de perdre la somniada Festa Major i la inimaginable manifestació independentista de l’11 de setembre: quina lliçó de civisme!!! Ara ve el més difícil, preparar un bon full de ruta per arribar a l’objectiu. I per això cal explicar-nos molt bé a fora, primer a on manen a Europa, Brussel·les i Berlín i després als que, ens agradi o no, encara manen al món, als EUA. I això us asseguro que costarà, perquè l’Estat Espanyol té una maquinària potentíssima per fer córrer el missatge anticatalà. Però hi ha elements que es podrien aprofitar per la nostra causa.

Entre ells hi ha els emigrats, siguin del tipus que sigui, com els joves que ara comencen a arrelar a fora per falta d’oportunitats al país -quants n’hi ha de Taradell? desenes!!!- o els granadets, que hem volgut tastar experiències diferents. Quants catalans, ens preguntàvem amb uns amics de Lleida mentre dinàvem veient el triomf del Barça davant del Getafe i la derrota del Madrid front al Sevilla, per exemple, donen classe a les prestigioses universitats nord-americanes? Quants fills d’exiliats republicans formen part de l’elit intel·lectual mexicana? Només apunto dues situacions que he viscut d’aprop. Hi ha d’haver qui compti amb ells perquè col·laborin en la tasca. El bon veïnatge és fonamental.

A l’altre sac hi ha els immigrants. Dia rere dia em sorprenc de la quantitat d’hispans, sobretot d’Amèrica del Sud, que viuen aquí a l’àrea de Miami que tenen família a Catalunya. Des de la manicurera colombiana amb la mare a Sant Antoni de Calonge fins a la rica veneçolana amb la germana a Girona. Des del jubilat que m’omple les bosses de la compra al supermercat amb un fill a Sitges, fins al potentat exiliat cubà amb propietats al Baix Camp. Acostumo a demanar-los si se senten ben tractats. I la resposta positiva és unànime. Ningú se m’ha queixat de dificultats lingüístiques, encara que sí que n’hi ha que tornen perquè, amb sous semblants, als països d’origen poden viure amb molts privilegis, per exemple a Colòmbia o Veneçola si pertanyen a la classe mitjana alta. Tots podrien estendre en positiu el nostre anhel tan i tan desconegut sobretot en aquestes immenses terres americanes.

En això el dia a dia és fonamental. Hem de fer que la nostra causa guanyi adeptes i aliats. I com que som gent pacífica la via de les relacions humanes és fonamental. Cordialitat i fermesa; integritat i solidaritat; informació i bona comunicació; esforç i audàcia… a banda dels valors que sempre ens havien acompanyat, treball; rigor; obertura; equilibri i austeritat. I si hi afegim l’alegria mexicana, endavant les atxes! El dr. Josep Trueta escrivia en l’exili londinenc el 1941 “L’esperit de Catalunya” publicat a Mèxic el 1950. Un assaig on després d’exaltar la indomable energia dels catalans que havia seduït a observadors anglesos a principis de segle, acabava dient “per al bé de les nacions, especialment d’Espanya, esperem fervorosament que Catalunya arribarà aviat al terme del seu tràgic interludi”. Han passat 70 anys…