Marcs ben diferents

Amb l’olor del barballó encara present -he comprat essència mediterrània per adormir-me-, ja que com escrivia la Laia en la glossa de la festa dels Reis, l’americà fa menys olor i més fum, llegeixo que les ganes de participar a les festes de gener poden més que el fred. I tant, un poble és això: gaudir junts les alegries i superar plegats les desgràcies. Una festa de Reis única; un Sant Antoni sempre millor, -quin documentat article d’en Jaume Miralpeix a El 9 NOU-, i un sant Sebastià més propi, íntim, però amb tanta activitat cultural, -que si premis als joves que recerquen, que si presentacions del grup de Recerca- que vist de lluny fa enveja. Per cert, en un carrer de Miami també han celebrat Sant Sebastià, tradició que han portat els portorriquenys, vés a saber d’on!

Torno a Taradell, on només d’arribar tres Marc van marcar la diferència, l’a, b i c. En Marc A ens va atendre d’urgències just quan ja se sabia que els de Canya que no és Conya havien endolcit el Nadal a molts amb la loteria. Però al metge no li devia tocar. Va dedicar més temps a queixar-se de la manca d’administrativa al CAP corresponent i d’haver d’omplir papers, i de les retallades, que a la visita en si. Sé prou bé la crisi aterridora que es pateix, amb una pèrdua de llocs de treball consternant, però començàvem l’estada amb molt mal aire. Sort que la visita era menor i només requeria un potent antibiòtic que sí que va prescriure més de pressa que aquí als USA.

L’endemà, un incident ocorregut a una bona amiga hagués pogut acabar en tragèdia sense la diligència encomiable d’en Marc B. Acabava d’actuar la Coral a Can Costa i  per celebrar la retrobada fèiem el got, de tònica, imagineu! Un tallet de llimona va ennuegar-la. Esfereïts d’adonar-nos com n’és de prim el fil que ens porta per aquest bell camí, la bona voluntat d’alguns res hi va fer. Fins que un jove estudiant de quart de medicina s’hi va posar de valent per fer la maniobra que allibera la causa de l’ofegament. Se la va jugar i, amb un somriure i una modèstia lloables, va aconseguir que tot quedés en una més per explicar, això sí, després de passar per urgències de l’Hospital perquè el cas ho requeria.

Al tovalló de l’Starbucks hi trobo apunts presos després d’un parell d’ensurts a l’autopista tot just arribar a Miami, que no vull oblidar. A la Florida permeten conduir amb el telèfon a l’orella. Però ara molts textegen. A la sortida de l’Institut politècnic on estudio anglès hi ha un cartell amb dibuixets: conduir+textejar= mort. Investiguen i difonen amb detall les causes dels accidents, per conscienciar els conductors d’aquestes potents i mortíferes màquines. Persegueixen negligències habituals malgrat les bones vies, en un territori ben pla; senyalitzacions apropiadíssimes i policies omnipresents.

A Catalunya hem guanyat amb la tolerància zero amb l’alcohol i les drogues. A finals dels 80 uns que baixaven del Fox-Trot amb un R-5 Turbo se’m van tirar a sobre al revolt de Can Quel Tropes i em vaig quedar sense el 2cv. Vaig sortir-me’n amb un cop de volant, perquè estava ben desvetllada i atenta: acabàvem de tancar l’edició de dilluns d’EL 9 NOU. Però el xoc es va acabar aquí. Només amb el veí de Can Jaumic indignat perquè en un cap de setmana plujós era un altre accident que atenia, amb responsables evidents i pudents, que mai no van haver de respondre per la seva inconsciència letal. Ara no quedaria impune, la justícia actuaria. Però no n’hi ha prou. Hem d’evitar tragèdies per distraccions. Cada dia m’ho recorden desenes de senyals blanques amb els noms de les víctimes als vorals de la Florida.

Ah!  I en Marc C?  No em puc allargar, d’ell en parlarem un altre dia…