Petita història escrita

Les cartes, els dietaris i les memòries tenen el poder del testimoni i nitidesa de la mirada  a vegades ingènua de fets i moments importants de la nostra petita història.

Fa temps, vaig poder llegir el manuscrit d’un dietari, escrit per Pere Codina i Mirabet, de cal Marxant, i tinc a les mans les memòries escrites per Pere Grañen i Raso.

Pere Codina, va escriure’l durant la guerra civil. Durant els dos anys d’estada al front va apuntar les seves vivències, pensaments, pors i anhels. En ell es recull informació molt valuosa, i gràcies a ell vaig poder conèixer les circumstàncies de la mort de Pere Ausió i Capdevila, taradellenc de la lleva del biberó, ferit a Calaf i mort a Cervera a les acaballes de la guerra.

En Pere ens dóna la visió de com visqué aquells convulsos moments, la seva amarga experiència al front i els periples per tornar a casa. També les pors i les temences. Va anar anotant curosament els fets i un cop tornat a casa, després de sis anys, va transcriure el dietari que va batejar “Un sueño verdadero -Diario de guerra”. Ho va amanir amb uns dibuixos d’alt valor documental, amb documents i amb fotografies tretes de revistes i diaris.

Va tenir molt interès en que es conegués. A la revista Taradell ja se’n van publicar uns fragments els anys 1983 i 1984.

També fruit d’aquesta ànsia de deixar constància del seu pas per la vida, va veure la llum l’any 2004 el llibre “Historial o resum de la vida d’un home de poble”.

Pere Grañen i Raso, feu donació dels tres volums de les seves memòries manuscrites al poble de Taradell (se n’han trobat només dos), on la seva família va ser dels primers estiuejants a les darreries del segle XIX.

Amb les seves paraules, Pere Grañen ens detalla com era Taradell als primers anys del segle passat. Ens descriu personatges, fets, carrers, cases, paisatges i aspectes de la quotidianitat. També ens deixà uns dibuixos, fets al cap de molts anys, i el nom d’algunes cases d’aleshores. Va donar el seu fons personal (16 metres lineals de documentació!) a l’Arxiu Nacional de Catalunya, on hi he trobat material, sobretot gràfic, desconegut o inèdit, i on també, mecanografiades i ampliades les seves memòries. El volum que a Taradell no tenim, és el que recull la seva experiència a la guerra civil.

Estimava Taradell, doncs hi va estiuejar d’infant, i aquests bons records el van acompanyar sempre. Va tornar-hi a començaments dels anys 90, i va retrobar vells paisatges i velles amistats, i suposo, records amagats. I volgué que la seva paraula escrita quedés dipositada entre nosaltres.

Ignoro el periple d’aquest volums manuscrits, però la seva troballa, enmig de llibres vells dipositats a Can Costa, va ser com trobar aigua al mig del desert.

En aquests escrits es veu que la memòria es fràgil, potser selectiva, però que serva detalls prou importants i transcendents dels moments viscuts. Són una petita part de la nostra història, potser escrita sense meditar-la massa, però per això és valuosa i sincera.

Diuen que la suma de les històries personals, fan la història d’un poble, i la suma de les històries locals fan la història d’un país. Constitueixen aquella petita part del tot, que amb altres paraules i més dades i detalls ja ens l’explicarà algú altre. Els dos, es van prendre la molèstia de deixar-nos el seu testimoni, més que res perquè les noves generacions el poguéssim llegir i aprendre del passat.

Hi ha curioses coincidències. Els dos es diuen Pere, són bons dibuixants i, un cop acabada la guerra, són destinats a La Corunya a complir amb el servei militar. Es veu que no en van tenir prou amb el temps mobilitzats i lluitant per aquests mons de Déu.

No sé si es van arribar a conèixer mai. Però en cas que fos així, imagineu-vos quines converses més sucoses i interessants.

Potser en algun calaix de casa en tenim algun de dietari, algunes memòries dels nostres pares, avis o besavis, algun document vell, alguna fotografia, o potser cartes escrites des del front de guerra o des de vés a saber on…. , i que ens podrien en ensenyar alguna cosa més de la nostra petita història.

Si es així, per que no els hi traiem la pols i deixem que vegin la llum?

Per això mateix, memòria.