La més estimada

Ahir: Recordo la soca de roure (o potser era d’alzina) que acollia entre els seus braços multitud de mainada fent la funció d’un modern rocòdrom. Mentre d’altres es refrescaven prement amb força el botó que feia rajar aigua de la font.

Avui: Perímetre ben delimitat, sorra poc remoguda i més solitud que companyia.

Ahir: Remmemoro els gols marcats a la porteria dels gronxadors, sota l’atenta mirada del cartell amb la marca “Torras”, escoltats per dos tobogans a banda i banda. Baralles i discussions amb els avis de la petanca per veure qui era realment l’amo de l’espai i qui tenia més drets de joc.

Avui: Poques pilotes i menys futurs futbolistes. I petanca trasplantada a can Costa.

Ahir: Nits d’estiu caloroses regades per la feble llum de les estrelles, escoltant històries de por o degustant saborosos “polos” (els més populars eren els “Popeyes”, “Capitán Cola”, “Drácula” o els mítics “Frigo pie” i “Frigo dedo”) comprats per quatre duros a Can Ton. Veïns i veïnes de més edat prenent la fresca i repassant les xafarderies del poble.

Avui: Les nits d’estiu acostumen a ser solitàries amb algun taradellenc que passeja el seu gos, gosant desafiar el cartell de prohibició que hi als accessos.

Ahir: Fogueres de sant Joan, construïdes en dies previs a partir del treball de tota la mainada que recol·lectava trastos, fustes i cartrons de les cases del veïnat. Cremaven al mig, mentre no donàvem a l’abast per tirar els populars petards, “xinos” i “pigots”.

Avui: Poca cendra, exceptuant casos excepcionals com la Sant Silvestre, i gens de revetlles.

Ahir: Campionats improvisats de “caniques” o, fins i tot, de rotllanes. Grapats de sorra a les sabates i pols als genolls desgastats i foradats, tot i estar disfressats amb les famoses genolleres.

Avui: Enyoro aquell ahir perquè, en el fons, enyoro aquella Plaça de les Eres. Aquell centre de poble que estava col·lapsat de vida taradellenca. Aquell fòrum a l’aire lliure de vitalitat, caliu humà i dinamisme. Per això, cada vegada que es fa un acte en aquest espai (com és el cas en aquest Sant Jordi), ho celebro efusivament. Perquè crec que la mateixa Plaça de les Eres enyora aquells temps en què era la més estimada.