Com expliquem Taradell?

Sovint he d’explicar on vaig créixer, a la Catalunya interior. Molts coneixen Barcelona, és nom d’atractiu inqüestionable. Situo Taradell al mapa del nostre petit país penjat a l’entrada del despatx. I mostro l’Enclusa, amb Matagalls Xic al fons i l’estelada en primer terme; una imatge de la Vila, la Plana de Vic i el majestuós Pirineu des del Castell d’en Boix i una del Casal de Mont-Rodon, però no n’hi ha prou. Necessito una síntesi. I no la trobo.

Quan era petita Taradell era una vila tèxtil i d’estiueig. Les sirenes de les fàbriques molestaven els que venien a refer-se. Jo ni les sentia. Primer vaig viure a dues masies allunyades i quan vam acabar a Casablanca la crisi del tèxtil i els meus estudis fora, m’ho van estalviar. Sí que havia pogut tractar de prop algun estiuejant il·lustre, com Mn. Josep Junyent: un home culte, poeta sensible, capellà obrer, coneixedor de l’entorn d’el Ferriol, generós com pocs. Ell ens va alliçonar, amb una ironia subtil i un humor proper, estiu rere estiu, sobre mil i un aspectes de la natura de font en font. L’he recordat en llegir que la matinal, organitzada per ERC per redescobrir l’entorn natural del municipi, va ser un èxit.

Ara, si faig cas als llistats oficials, Taradell seria una vila de serveis. Però algunes amigues em diuen que s’ha convertit en un poble dormitori, encara que la definició clàssica no hi encaixa. No hi ha feina per a tothom, però sí que hi ha entitats per molts, amb una quarantena llarga de grups cívico-culturals. Hi ha moltíssima activitat social, cada dia més variada. Festes i fires se succeeixen. Noves o tradicionals. El llistó educatiu està molt amunt. Hi ha una bona oferta gastronòmica i d’estada. La vila i els entorns, però, estan a l’alçada?

Crec que no. Quan després de mesos d’enyorança hi arribo, la trobo desendreçada, bruta i deixada. No a l’engròs, però sí en els detalls. L’estiu passat, per exemple, el Parc de la Font Gran feia llàstima: les papereres no donaven l’abast, havies de vigilar què trepitjaves, jocs infantils trencats… I això que segons la web oficial és “un dels llocs més bonics que cal veure del poble”, i on s’hi van fer fortes inversions. L’entorn de la Torre de don Carles responia a l’explicació oficial “encara guarda algunes característiques medievals”, ja que semblava més un colomar que un carreró. Tret de la nit exquisida del concert…  Al parc infantil de Can Costa les burilles espantarien una mare conscient.

I no em passa perquè ara visc en una ciutat tan primmirada que si tens la teulada bruta t’obliguen a netejar-la sota càstig pecuniari. Fa sis anys, quan vivia a Ciutat de Mèxic, vaig veure com es podia transformar un centre històric ràpidament, de brut i deixat a net i endreçat, començant per fer-ne corresponsables a tots els veïns i portant-hi activitats adequades. Si no cuidem els nostres carrers o entorns, per molt que ens els estimem, no atrauran ningú més. I tenen moltes qualitats per fer-ho. Tenim una vila autèntica, atractiva, amable, artesana. Una mica més d’atreviment per aprofitar-ne tots els recursos i aconseguir que sigui més apreciable. I que la creativitat fomenti l’activitat econòmica, que tanta falta fa. Mentrestant, busquem l’eslògan. El de les fonts ja no ens serveix!

PD: Un emotiu record per en Pere Formiguera, que ens va deixar massa aviat. Ell formava part d’aquest estol d’estiuejants que tan estimava Taradell. Amb una vasta cultura, pedagog d’ofici, a més de la reconeguda faceta de fotògraf, va impulsar projectes amb l’editorial ER de Sant Cugat del Vallès, on vivia. L’any 1981 va reeditar l’esgotat treball de Mn. Joan Vilacís Les fonts de Taradell, amb una presentació pròpia i un treball de camp comparatiu dels joves de l’Agrupament Rocaguinarda, que va ser molt ben acceptat.