Fins l’any que ve

És habitual assenyalar en el calendari les dates importants, ja sigui per una celebració, per anar al metge o per recordar-nos que tal dia tenim una cosa a fer. Des de fa uns quants anys, el tercer diumenge de novembre, al meu calendari, hi ha marcada la Rupit-Taradell.

Des de sempre l’hi he tingut una estimació especial. De petita, des de casa, ja mirava com arribaven els participants, encara que la meva relació, pròpiament dita, amb la Rupit-Taradell va començar fa dotze anys. Després de la primera vegada, i suposo que, com molta gent, hi ha hagut moltes coses que m’hi ha fet enganxar. Però en destacaria 3: el recorregut, els voluntaris i els participants.

El recorregut. Cada any que la faig destaco un punt del recorregut diferent, ja sigui per la bellesa del paisatge o per la duresa del moment. En aquest darrer apartat recordo que els primers anys se’m feia difícil pujar les escales de Sau i el Salt de la Minyona o quan des de Sant Julià veus la punta de la teulada de Puiglagulla però no hi arribes mai. De tot això però et recompensa el paisatge. Em quedo amb cada un dels 43,5 quilòmetres, cada punt té el seu què. Però sobretot em quedo amb els cingles de Tavertet, a vegades amb boira, a vegades podent gaudir de com surt el sol; a vegades, anant massa ràpid, i passant de fosc, sense poder-ne gaudir.

Els voluntaris. Sense ells la Rupit-Taradell no seria el mateix, o directament no es podria fer. Primer de tot pels voluntaris del Centre Excursionista que any darrera any l’organitzen i que la fan possible. I segon, per la resta de voluntaris que cada tercer diumenge de novembre també s’aixequen ben d’hora per poder assistir, als que fan la marxa, en els respectius avituallaments. I amb el pas del temps ja t’esperes trobar-te a aquelles persones, normalment conegudes, en els diferents controls. Són persones que et cuiden, que no et deixen passar per allà sense menjar o beure res, que t’animen, en definitiva, que et mimen.

Els participants. El dia de la Rupit-Taradell sona el despertador al voltant de les 4 de la matinada. Habitualment tinc un molt mal despertar, però aquell dia ser que llevar-se d’hora val molt la pena. Abans de posar-se a caminar queda un petit ritual per fer. Anar fins a la parada dels autocars on, per molt d’hora que et llevis, sempre ja hi ha cua. Esperar que arribin els autocars i fer camí cap a Rupit. Comença la caminada i cadascú posa el seu ritme. Al llarg del recorregut et vas trobant amb gent, que saludes, que fas petar la xerrada, amb alguns que recordes de cada any, amb coneguts del poble, amb amics i amb gent que no has vist mai però que es converteixen en companys durant el recorregut. Recordo un any que després del control de Sant Julià de Vilatorta ens vam enganxar amb un grup de quatre persones. Després del control de la Collada vaig ‘punxar’ però ells mateixos em van animar, em van ajudar a tirar endavant, em van ajudar a arribar i fins i tot, podria dir que em van ajudar a acabar-la. Perquè quan l’acabes, sigui quin sigui el temps o l’hora que arribes, et sents bé i dius: ‘Gent, fins l’any que ve!’
PD. Aquest any, per motius personals, no la vaig poder fer però amb aquestes línies he recordat cada bon moment que he passat amb les ‘meves’ Rupit’s-Taradell, amb sol, amb pluja, passant fred o calor. Però sigui com sigui, des d’aquí, també us dic un ‘Fins l’any que ve!’