Treball reconegut

Era callat de mena, amb aquell bri d’ironia als ulls d’un blau quasi transparent. No ambicionava la fama ni els diners, però sí la cultura. Li entusiasmava la feina ben feta i, traçut com era, sempre donava un cop de mà a qui el necessités. Sorpresa que temps després de deixar-nos per un maleït càncer, la tardor de 2007 als 53 anys, li reconeguessin la feina feta per als alumnes del parvulari de Les Pinediques. I és que ignorava que hi hagués col·laborat tan intensament durant 18 anys, des que la seva filla Laia hi va començar l’escolarització que ja ha acabat.

He buscat una referència escrita als mitjans locals o comarcals de l’acte i no l’he sabuda trobar. Per això ho escric ara, encara que hagi passat quasi un mes. Em disculparà el pare de la Tere, en Jaume Caralt, ja que pensava dedicar l’article a avis que m’he anat trobant abans de tornar a Jakarta. Aquest dilluns, 13 de gener, ha celebrat molt ben acompanyat els seus primers 100 anys plens de discreció, pulcritud i una animositat que molts voldríem a la cinquantena. Ell ja té la seva pàgina a Taradell.com i la nostra felicitació llunyana.

Segueixo amb l’homenatge escolar a en Lluís Romaní a l’antic escorxador. Hi era tota la seva família i els protagonistes, els petits alumnes, en un acte d’una tendresa i bellesa absoluta, cuidat fins al mínim detall el dilluns 16 de desembre. Les mestres van fer un Punt de llibre de record. Es tractava de l’obertura de l’Espai Lluís Romaní. L’espai obert té l’aire d’això que ara en diem un chill out, un lloc de relaxació just a l’altell exterior que hi ha sobre la biblioteca de l’escola, amb una mena de bancs per als infants. Permet que puguin sortir a llegir al seu aire o bé a escoltar tots plegats un conte, per exemple. I aprofitar el bé de Déu de dies esplèndids, sense boira i sense contaminació, que podem gaudir a la Plana.

En Lluís va ajudar en el que anomenen projectes, activitats que requereixen manetes i hores de dedicació més enllà de l’horari escolar. Es van poder veure tots aquests treballs any per any en un atractiu audiovisual amb música de fons d’en Bob Dylan, com no podia ser d’altra manera amb l’homenatjat. Ara que tant es parla de la necessitat d’aprendre anglès, ell el va conrear de ben jovenet traduïnt-ne les cançons.

I per adobar-ho un toc d’exquisida oportunitat. El piscolabis va ser ple d’elements tots a base de romaní. Sí, sí, des de la coca de romaní, al formatge, la mel i les infusions. Fins i tot un petit record imperdible amb aquesta flor tan olorosa, que dóna aquell regust als estofats, però que és discreta com el que la portava per cognom. Un ciutadà exemplar, dels que tanta feina fan però res ostenten. Un model per a la canalla que esperem ompli el seu espai, i que en llegir-ne el nom algú els en pugui fer bona memòria.