Si vols premis, sigues perspicaç

Avui no us parlaré de Taradell, ni entraré al món real, ans us explicaré un conte, un conte ben actual! Serà un relat imaginari que passà en un remenut poblet, d’aquells que tant ens agraden del nostre estimat Pirineu.

Diuen les llengües arcanes que, en aquell petit poblet, tenien un jovent aciençat i estudiós com pocs en corren per les muntanyes. Per això, un bon dia l’assemblea local va decidir de donar un guardó a aquell dels nostres joves que, de la història més nostrada, en faci el millor treball.

I així fou com s’instituí el Premi a la Memòria Local pel Xiquet amb Més Cabal.

Tothom hi va participar. Tothom va cercar documents, va parlar amb avis i àvies d’aquell vilatge rural i, finalment, quatre treballs van arribar a la final.

L’un, parlava d’un corral molt actiu de la contrada que, amb el temps, l’Ajuntament havia fet Centre Cultural.

L’altre es referia a una ermita molt venerada pels pastors d’aquells voltants.

El tercer s’endinsava en els misteriosos camins empresos per les escoles rurals que van haver de sobreviure en la postguerra més criminal.

I, finalment, el darrer parlava d’aquella font tan popular, però que, per raons que es desconeixen, va acabar essent propietat exclusiva d’un foraster militar.

Arribats en aquest punt, arribats en aquesta tria, no cal pas que us anunciï quin fou el treball vencedor.

Passo doncs a la moralina d’aquest relat de ficció, i us dic sense retintina que:

Els premis els dóna algú

i fixar-se en qui els lliura,

sempre és bo i oportú,

per a ser-ne protagonista.