Taradellegem?

Aquesta setmana l’article que escric s’enfonsa un xic en la història de Taradell i, qual pagès a l’era, llenço la collita en l’aire per a separar el gra de la palla. 

L’origen de tot plegat és la informació que en Joan Morcillo va publicar en aquest mateix mitjà ara fa unes setmanes i que suposo que hauràs llegit. Es tracta de l’anècdota de l’estada d’en Carles Riba i la Caterina Arderiu a la nostra estimada vila. Van venir-hi un parell d’anys després de tornar de l’exili. El país encara menjava pa negre i purgava les penes de ser com és: ric, divers i plural.

Com bé diu en Joan, sembla que van venir-hi com a “recepta mèdica” per la salut malmesa d’una filla. I és aquí, on trobem la primera definició d’aquest verb que, si no es va inventar el poeta, el va escriure en llur correspondència epistolar.

Taredellejar, en el seu sentit més clàssic, seria fer estades de salut a Taradell, tot aprofitant la seva posició privilegiada.

Ara bé, taradellejar és només un mot substitutiu de l’estiuejar vuitcentista?

Jo crec que no, que taradellejar es refereix a tot aquell conjunt d’accions que ajuden a passar els moments més bonics de la vida.

Taradellejar és seure en un pedrís, com feia l’eminent traductor, i pescar idees per algun vers, per alguna narració.

Taradellejar és voltar pels boscos de Taradell, pujar al Castell o a l’Enclusa, jugar a soldats i bandolers a les Cuines d’en Rocaguinarda o seure en una bauma a contemplar el paisatge rural.

Taradellejar és un furtiu petó de matinada, és el frec de les fulles quan correm per les nostres contrades, és, pels més agosarats, pujar caminant al Matagalls, però sortint de la porta de casa.

Taradellejar és la xocolatada de Sant Sebastià, les matinades d’en Tocasons i el passant dels tres tombs.

Taradellejar és la vella carpa de Festa Major, aquells cinemes que ja no hi són i fer teatre, que també és quelcom que ens fa com som.

Taradellejar, si es vol, és aquest bloc, la Revista Taradell i guanyar saviesa amb els amplis coneixements dels tres mossèns que, si més no, a mi, descregut com sóc, m’han afaiçonat la personalitat: Vilacís, Baucells, Pladevall.

Taradellejar és seure a la Font Gran i rememorar el soroll del tèxtil que ens va crear. I és que som fills de fil i filadora, hereus d’un passat menestral que no s’esborra. Però també pagesos i esportistes i, si ens deixem tirar floretes, lloc d’acollida, tot i que amb un tarannà rural.

Taradellejar, i ja per acabar, també és sentit homenatge als nostres avantpassats. No només als que tenen casa antiga, a les “famílies fundacionals”, sinó també als que van perdre bous i esquelles per millorar les condicions socials.

Taradellejar és Ramon Blasi i el seu consistori.

Taradellejar, si es vol, és tot l’estol d’anònims vilatans que han fet la vila.

Així que, taradellejar és verb obert i lliure, mot ofert per a què tu mateix li cerquis un bon ús. L’ús que te’l faci íntim, personal i proper com les bones paraules.