Sana enveja

Aquest mes de maig he tingut la sort de viure tres manifestacions culturals que m’han fet reflexionar un xic sobre la salut de les nostres tradicions en el mirall de les tradicions d’altres pobles ibèrics.

El primer cap de setmana de maig vaig recuperar la bella tradició de pujar al Castell d’en Boix per a participar en l’Esmorzar-Aplec de la nostra Agrupació.

Un marc bellíssim per a fer el traguet i la botifarra en companyia de força jovent que es mira als balladors abans de seguir la marxa pels encontorns més arcans del nostre terme municipal. A les rotllanes, la mitjana d’edat és alta i, tradició també, se senten comentaris sobre la manca de relleu en la dansa més bella de les que es fan i es desfan.

El tercer cap de setmana de maig vaig xalar d’allò més vivint els castells des de la pinya. Quatre colles, tres rondes, un mínim de dotze castells, més pilars, més… Quan mires al voltant, el públic de plaça són els propis castellers i, si hi ha sort, amics i saludats que no han decidit esperar-te al bar de la cantonada. Això sí, a diferència de les sardanes, aquí sí que hom es troba practicants de totes les generacions, edats i condicions.

El segon cap de setmana, i aquí bé el contrapunt, vam baixar a Sevilla a visitar la família i viure la Feria de Abril. Desconec com són la resta de Ferias d’Andalusia, però només apropar-te al recinte efímer d’aquesta tradició, ja t’entra un cuquet d’enveja: tothom –xics i grans i més grans encara– es belluga amb vistosos vestits tradicionals, les barraques desprenen l’aroma de la festa i, cavalls i carruatges, volten pels carrers del Real –el recinte festiu– deixant en anècdota qualsevol passant dels tres tombs que es fa al Principat.

No entraré en valorar les raons que fan que una ciutat sencera visqui les festes de primavera molt per damunt, en nombre i intensitat, de les festes d’aquí dalt. Tampoc és el motiu d’un apunt que posa l’accent en l’enveja sentida davant d’un espectacle del qual caldria aprendre’n per a fer les nostres festes més participatives i lluïdes.

Encara és d’hora, però potser val la pena començar a posar-hi fil, però: i si féssim de la Festa d’en Toca-sons la nostra lluïda Feria? I si, un dia a l’any, Taradell es vestís amb la roba dels nostres avantpassats i esdevingués l’enveja d’un andalús que arribés a Taradell?

De nosaltres depèn i tenim tres mesos per sargir-nos la roba.