Mono de vermut

En pocs dies tornem a casa per passar-hi part de l’estiu. Deixarem l’etern estiu humit indonesi i gaudirem del final plujós d’una seca primavera catalana. I, amb una mica de sort, haurà passat la conmoció proclamada per mitjans de tot el món menys pels indonesis: la inesperada abdicació del successor de Franco. A Mèxic, tan republicans ells, estan entusiasmats: el seu guapo president i la segona dona, una estimadíssima actriu que va protagonitzar la Gaviota, faran la darrera visita d’Estat amb l’actual monarca. A Indonèsia a les pàgines webs dels diaris en anglès tenen qüestions més importants a tractar per la vida de l’arxipèlag, d’aquí a 40 dies han d’elegir nou president de la República. O un volcà en erupció en una illa deserta ben bé al mig dels 5.000 kms. de llargada del país que fa suspendre vols a Bali i Austràlia i tot.

Què trobes a faltar? Sovint em demanen amics i veïns. Un tot, una forma de vida col.lectiva, mediterrània. Formar part d’una comunitat, com deia un altre taradellenc a l’hemisferi sud, l’enyorat Àngel Roset. I, sobretot, les petites coses. En tres estades d’anys a països diferents m’he adonat que trigo poc més de nou mesos en adaptar-me. Com si d’un embaràs es tractés. Quan casualment coincideixo amb una persona coneguda a qui aprecio en el cafè, el supermercat o al mall, vol dir que ja formo part de l’entorn. I això m’ha passat les darreres setmanes, i mira que Jakarta és immensa!

És més fàcil l’adaptació per aquell qui té una feina des del primer dia. Però si t’instal·.les com a familiar és més complicat. Et falta una de les potes amb què equilibrem les nostres vides, la del treball. Que comporta una xarxa de relacions que et faciliten l’arrelament al nou país. T’has de buscar fórmules, engrescadores totes elles, per agrair l’oportunitat de conèixer per dintre una cultura tan diferent.

Torno a les petites coses. Les festes familiars em dol de saltar-me-les. Però sé que tots estan molt bé i això tranquil·litza. Les festes tradicionals miro de seguir-les. Per cert molt bona la idea d’en Mauri, a qui no conec personalment, de proposar que Taradell es vesteixi d’època medieval pel Toca-sons. Posats a fer-la grossa, féu-la del tot. Aquí no cal que es disfressin: hi ha una comunitat que es nega a seguir l’anomenat progrés i segueix vivint com a l’època del soldà. Descalços i tapats amb un parell de draps blancs caminen cap a la capital i van a pagar els tributs al Governador, al costat dels més luxosos establiments.

Bé, trobo a faltar la vida al carrer. Reconèixer els veïns per com caminen. Les ciutats, com Vic, a la mesura humana. Un cert equilibri social. L’educació i la cultura a l’abast de tots. La salut ben tractada per uns professionals de primera. El croisssant farcit de nata del Forn Sant Genís. Els que s’han enriquit fraudulentament que ho reconeguin i tornin els diners o les propietats. I els que ho han fet amb el seu esforç, que ho comparteixin amb els menys afortunats. El vermut del diumenge –aquells deliciosos calamarsos arrebossats de la recentment desapareguda Conxita del Tuneu…

I què enyoraré de Jakarta: els somriures. No sé si són feliços, però és tan agradable que en comptes de clavar-te un moc et saludin i somriguin de bon matí! I que els venedors de drogues il·legals no venguin a la llum del dia als adolescents. I que només amb el poder del braç s’aturi el trànsit. I que el dharma, la virtut, guanyi l’adharma, el vici. I els carrers i camins sense caques de gos… Que disfruteu del vermut popular de la 60a festa de la Vellesa!!!