Foguerals d’estiu

Aquests dies, no fa pas gaires anys, el neguit i l’ànsia d’ anar a buscar les andròmines diverses que la bona gent es treia de sobre, per bastir la millor foguera de Sant Joan, em corria per les venes, m’omplia els pulmons i em treia la gana.

Les fogueres eren una divisió territorial bàsica i elemental. No hi havia límits físics ni polítics. La canalla ens ajuntàvem, es feien els diversos grups i es repartien els carrers i les cases i, au, a trucar portes i carretejar cadires, caixes de fusta, somiers i taules velles i corcades i tot allò que ja es guardava per aquestes dates.

De tant en tant a la foguera apareixia un tresor estrany.

Encara conservo un vell esquí, la parella devia quedar atrapada al mar de fustes, i ara ja és cendra i record, i curiosament quan el vaig netejar vaig descobrir que era marca Miret, i un engranatge de fusta, i un llibre per amagar una ampolla a dins…

Els grups eren una amalgama d’edats i sempre hi havia el manaia, generalment el més gran. Ell distribuïa la recollida, endreçava el fruit de la capta i qui s’enfilava a dalt de tot de la pila per col·locar-hi la peça adient.

Evidentment hi havien baralles i discrepàncies, i els petits sempre eren els que tenien més números per rebre.

Però tothom tenia molt clar el que havia i no havia de fer, potser ignoràvem com ni perquè ho fèiem, però l’objectiu final era tenir una bona provisió de fusta per cremar-la durant la nit de Sant Joan. Tothom hi aportava el seu petit granet de sorra…

Espiàvem les altres fogueres i el pànic s’escampava quan veiem que alguna era més gran que la nostra, i ens havíem d’afanyar per no quedar enrere.

Eren temps que no existien ni deixalleries, ni mercats del trasto, ni de segona mà, ni programes a la televisió de com donar un nou aspecte, a vegades horrorós, a vells objectes. Els carrers i places eren el nostre Facebook, i els amics no es contaven per centenars, ni tant sols per dotzenes. Els missatges, de viva veu i els tweets crits, cops a les portes o tocs de timbre…

Eren temps d’arribar a casa empolsinats i bruts de vés a saber què, i de dutxa d’aigua freda….

També d’algun crit de la mare, el pare o la iaia inquirit on havies estat i com és que tornaves en aquell estat, amb algun estrip a la roba i rascada al braç o al tou de la cama, fet amb algun clau o tros de ferro rovellat i també amb algun que altre esquerdill emprenyador de fusta als dits.

Em sembla que encara no estava inventat el tètanus…

Sopàvem satisfets de la feina feta, de la nostra foguera purificadora, i ja al llit, imaginàvem el moment d’encendre-la i com cremaria, i si veuríem aquella mosseta o a aquell vailet que ens feia pessigolles a l ‘estómac.

I la nit de Sant Joan, màgica i sempre curta, omplia els carrers de fum, d’olors barrejades, de piules verdes, algun coet i traca, de mixtos Garibaldi, assassins de canalla i d’il·lusions, que si els llepaves et quedava la llengua fosforescent…. pel fòsfor.

També era la nit per traspassar els primers límits, fumar la primera cigarreta i beure el primer xampany o beguda espirituosa de les nostres vides, potser.

I la nit del primer petó, que amb la barreja de tot plegat ens embriagava i feia perdre el cap, i els primers contactes de la pell amb una altra pell, i…

… va arribar la institucionalització del foc.

– Qui vulgui fer una foguera ha de demanar permís a casa de la vila!

– Si volen fer una foguera que posin terra a sota!

– Si passa res, qui ès el responsable? Ja ho heu dit als bombers?

I les brigades municipals d’arreu van començar a encarregar-se de les fogueres. Sempre hi ha uns quants palets o taulons d’obres que fan nosa, portem-los cap allà! Evidentment els focs van decréixer en número. I també en gràcia.

Es va inventar el reciclatge, el tètanus, els riscos, les distàncies de seguretat, els perills, les metxes retardades, la protecció i la sobre protecció.

La instància de paper va apagar la foguera de fusta….

Si avui en dia a algun vailet se li acudís passar per les cases a recollir trastos per la foguera, hom trucaria a l’autoritat dient que emprenyem, que no porten ni guants, ni ulleres protectores ni casc! Que quina poca educació i vergonya, que vagin a empipar a un altre lloc. Que la culpa és dels pares, que no eduquen, i que un clatellot ben donat, com es feia antes, hauria anat força bé. I també dels mestres, com no! que ja no ensenyen ni eduquen i només pensen en les seves vacances! I que fa l’ajuntament i la justícia? Que no vigilen?

Al voltant de la foguera hi feia cap tothom! Avis, pares i fills. Tot el barri, o tot el poble allà ens trobàvem potser només aquell dia, sempre hi havia algú que durant l’any desapareixia, i no en sabíem res la canalla, però aquella nit tornava. Fins que ho feien per sempre. Misteris de la vida.

Algú treia una coca, el Delapierre o el Dubois…. i el foc ens il·luminava els rostres d’entrada d’estiu, de calor enganxosa de dia i marinada esperada a la nit, que no sempre arribava…

Es xerrava, menjava, bevia, fumava (encara no estava criminalitzat) i es somiava molt. Potser massa. Es saltava la foguera i es demanaven desitjos ocults.

I a sobre si per Sant Joan no n’havia prou, podíem tornar-hi per Sant Pere…. Però aquesta festa també ens l’han furtat com moltes altres.

Ens les han furtat aquells governants roïns, que volen que per encendre una foguera, els hi omplim una instància….!

I ara… brindem tot maleint la memòria de felip quint….

I la dels que vindran. I la dels que ja hi són per herència.

*Avui, perdoneu-me, no he parlat de Taradell. Aquest escrit, intenta ser un recull de les nits de Sant Joan viscudes a Cervera, Verdú, Calella, Barcelona…. de la meva infantessa i adolescència. Suposo que no deuen ser gaire diferents de les vostres, a Taradell o a on sigui. A veure si m’expliqueu com eren les vostres nits de Sant Joan d’antes…. Segur que no eren gaire diferents a les meves.

Josep Miret i Mercè
21 de juny de 2014