Un dia, prenent la fresca i llegint un diari en una de les terrasses del poble, que enguany han proliferat molt, sense voler, o volent, què carai, som tafaners de mena els humans, escoltava una conversa d’un grup de joves mares que intercanviaven experiències opinions, pors i anècdotes sobre el meravellós món dels infants. Mentrestant els seus tendres fills i filles jugaven i corrien a la vora o s’estaven als braços o al cotxet, Que si bolquers; que si papilles; que si dorm o no dorm; que si dormim o no dormim; que si hem canviat de casa perquè allà on vivíem hi havia quatre graons, i clar, el nen o la nena pot caure… que si gira, que si tomba…
No sé si per sota el nas, se m’escapava un lleuger somriure, burleta potser, enyorant els llunyans anys en què també jo era pare tendre i segurament mantenia converses calcades a la que estava escoltant.
Era el 14 de juliol, i tot just començava el conflicte entre Palestina i Israel, i penso que segurament no serà el darrer.
Encara no ens havia arribat el feix gros d’imatges impactants i esfereïdores dels bombardejos israelians al damunt de Gaza.
Estava abstret pensant en què s’albirava un nou temps de mort i desolació en aquell racó de món, i que des que tenia ben pocs anys (jo, en comptes d’un pa sota el braç, l’any 62 quan vaig néixer vaig portar la televisió a casa) la imatge d’una o altra guerra forma part de la meva vida, Vietnam, Biafra, Angola, Moçambic, Liban, antiga Iugoslàvia, Txetxènia, Líbia, Síria, Colòmbia…. la llista és extensa. I rumiava quina seria la darrera guerra que veurien els meus ulls. A la que n’esclata una, o n’aumengta la intensitat, aquesta en tapa una altra, que queda en segon o tercer pla o se’n deixa de parlar. Quants conflictes hi ha al món dels quals les televisions no n’han parlat ni un minut?
Va ser quan al diari hi vaig trobar la fotografia que acompanya aquestes ratlles. Impactant i corprenedora.
Si no hagués llegit els titulars podria situar-la en qualsevol lloc del món, on uns nens fan una rebequeria per no poder pujar a les atraccions de la festa major, perquè no poden anar a la piscina, perquè el seu equip de futbol ha perdut una final, o perquè se’ls ha trencat el patinet, o és el primer dia d’escola….
Aquesta imatge dels tres nens palestins que ploren desconsoladament em va impactar i emocionar. Encara ara quan la miro se m’humitegen els ulls. És la viva imatge de la guerra, sense cossos desventrats, ni sang, ni benes, ni ambulàncies, ni gent desesperada portant els seus fills als hospitals per veure si es pot fer res, alguns ja son cadàvers, i tapats amb mantes o en freds dipòsits on imploren que ells volen ser els últims. Que ja n’hi ha prou!
És la guerra sense veure’n ni les armes ni la destrucció. Res de tot això es veu. Però s’intueix i s’albira.
El quart nen, a la dreta, s’ho mira impotent sense saber què fer, ni què dir. Potser són els seus amics, potser no els coneix de res, però ell es queda allà, quiet, de braços creuats, esperant no sap el què. Ningú ho sap. Potser ell serà la pròxima víctima. Potser, ara quan escric aquestes quatre míseres paraules són ja tots morts.
Els diaris no es posen d’acord en dir-me perquè ploren i són preses de la desesperació: el funeral d’un familiar, han perdut la casa, la mort dels seus pares i germans….. No saben dir-me el perquè d’un fet concret, i intenten explicar-me un fet tan global i complicat com aquest, o qualsevol altre, conflicte!
Mentrestant els nens i nenes de les meves veïnes de terrassa, continuen jugant, algun berena, algun ja ha caigut rendit i dorm….
Mentrestant una de les mares comunica a la resta del grup, que l’endemà anirà a IKEA a comprar uns estris de la marca Patrull, per evitar que el seu fill posi els dits als endolls, es faci un nyanyo amb les cantonades de les taules i dels mobles, rellisqui, s’enganxi els dits si obre una porta o un calaix que no ha d’obrir, i no sé quantes coses més per evitar aquest munt de perills.
Vaig entendre l’immens amor d’una mare cap al seu fill, i quins mals pares que som i hem estat molts de nosaltres, que no vàrem prendre cap mesura per evitar aquesta llarga llista de riscos latents a les nostres cases.
Vaig comprendre aquest amor, quan als pocs dies, la vaig veure arribar a un centre comercial amb un vehicle de gran cilindrada, a tota pastilla, anava tard la pobra, i quan vaig veure que al darrera hi anaven dos tendres criatures, i un gos, sense cadireta (els nens) i sense gàbia (el gos) drets al seient jugant i cridant i saltant vaig entendre que l’amor infinit que alguns pares i mares, inconscients això sí, professen cap als seus fills és infinit i que jo vaig ser un mal pare, doncs al meu fill fins que va tenir l’alçada i el pes mínim per poder viatjar sense cadireta ni alçador al darrera del nostre cotxe (també n’he vist al davant) el vaig lligar, subjectar i fermar.
Més que rés per si en una frenada o topada i el nen sortia disparat, i s’hi estavellava, no m’embrutés els vidres i el salpicadero…
Per desgràcia és una imatge que veig massa sovint pels nostres carrers.
Alguna vegada, he parlat amb algun d’aquests pares o mares, i molts em responen el mateix:
-No, si és un moment de res….
I tenen tota la raó és un moment de res.
I potser, el darrer moment.
Aquesta la foto…
A veure si us animeu i em feu arribar els vostres comentaris.
Josep MIret, Taradell 10 d’agost de 2014
