Albert Molist, un taradellenc a la Xina

No tothom pot dir que viu a la porta d’una mansió. Així, es podria presentar el taradellenc Albert Molist Mora, fill de Ca l’Albert i Can Mora, que aquest agost fa 8 anys que viu a la Xina. Els últims tres anys està instal·lat a Xiamen, que en xinès vol dir “La porta de la Gran Mansió”. Ciutat propera a Hong Kong i Taiwan amb un milió i mig d’habitants. En aquesta illa a la zona sud de la Xina l’Albert hi viu amb la seva dona, Zhang Qian, i treballa com a representant al país asiàtic de l’empresa catalana FAINSA, fabricant de seients per al transport de passatgers. “Xiamen és la millor ciutat per viure a la Xina, probablement l’única on veus el cel blau”, ens destaca.

Recorda que va visitar la Xina per primera vegada l’any 2005 en un viatge amb la família. “A l’estiu de l’any següent, 2006, amb en Sergi Orra vam aterrar a Nanjing per estudiar l’idioma i la cultura”, explica. En Sergi va tornar mig any després i ell es va quedar un any més a Nanjing. Tot seguit, es va desplaçar més al sud, a la ciutat de Shunde (Guangdong) on va estar treballant durant dos anys per una empresa de St. Hilari Sacalm.

A l’inici l’idioma i certs costums van ser “xocants”. “Tot i estudiar entre 4 i 6 hores diàries, durant el primer any no podia dir ni una sola paraula correctament en xinès”, assegura i afegeix que “el problema està en els tons de les paraules, ja que cada paraula pot ser pronunciada en quatre tons diferents i cada to és un significat diferent”. Com a exemple, posa la paraula ma. “Si la pronuncies malament en lloc de dir mama diràs cavall“. Una anècdota: Al 2006 amb l’Albert i en Sergi van anar a un restaurant i com que tot el menú estava en xinès i no hi havia fotos, van triar tres plats a l’atzar. “El cambrer ens va mirar amb cara estranya i no sabíem perquè. Quan ens els va portar, n’hi havia que anava servit amb un plat vermell en forma de cor. Devia pensar, vaja parell de floretes!”, explica.

El canvi més considerable que ha copsat és el de les bicicletes. “Fa vuit anys, hi havia allaus de bicicletes, eren per tot arreu… avui puc comptar amb els dits de la mà les que veig en un dia”, afirma l’Albert que ens explica que s’han substituït per cotxes personals i motos elèctriques. També destaca que el boom capitalista ha comportat una bombolla immobiliària: “A qualsevol ciutat pots veure edificis de pisos 20 o 30 plantes completament buits”. I assegura que “probablement aquesta és la raó que m’empeny a tornar, els diners estan fent perdre l’essència d’aquest país. Només als pobles rurals trobes zones sense BMW o Mercedes”.

Finalment, cal destacar que l’Albert és integrant i capità de l’equip de futbol Xiamen International Football Club B (format per treballadors i estudiants estrangers). Juguen tornejos a Taiwan, Shangai i Kunming amb un balanç de dos subcampionats a Taiwan i un títol l’Amoi Cup 2012 (Amoy vol dir Xiamen en xinès antic).

I acabem amb nova una anècota. L’Albert ens explica que a batxillerat va suspendre català, castellà i anglès i li van aprovar una assignatura per passar de curs amb l’argument “ets un noi de números, mai faràs servir els idiomes”. I avui en dia ens reconeix: “No et sabria multiplicar 4×4 sense una calculadora, però parlo fluidament quatre llengües, tres d’ells d’un origen totalment diferent. On et porta la vida!”.

Avui coneixerem un taradellenc de Xiamen (Xina):

– Com es veu Taradell des de Xiamen?

Petit.

– Què és el que enyores o trobes a faltar més de Taradell?

La tranquil·litat.

– El millor lloc de Taradell per tu? I per què?

Molts, però sempre que torno, trobo un moment per pujar a la Serra, anar sobre can font, on hi ha una zona amb una taula i bancs de pedra des d’on es veu bona part de Taradell i la comarca. M’agrada asseure’m allà i passar unes hores recordant vells temps.

– Quina anècdota, tradició o festa et ve al cap de Taradell?

He participat diversos cops en el Birracrucis, però per la festivitat i alegria que era (almenys fa vuit anys quan tots érem del poble) fa que quedi gravat. El torneig d’estiu de futbol sempre ha estat un esdeveniment que esperava amb il·lusió. I la rivalitat (sana) que teníem de petits entre els estudiants de les monges i les Pinediques.

– Un record de petit?

Les Pinediques. El primer any els de 8è d’EGB van fer un forat sota d’una de les roques del bosc i nosaltres, els petits, entràvem per buscar les tortugues ninja… Al final, ens van enxampar i van tapar el forat amb ciment. Vam prometre que quan nosaltres féssim 8è, obriríem el forat de nou… L’ESO va arribar i a 6è d’EGB vam marxar cap a l’Institut. Mai vam complir la promesa…

– Què li diries a un estranger si et demana per Taradell?

Me’n faig un fart de parlar-ne. El millor lloc del món.

– Què exportaries de la Xina a Taradell?

L’alegria.

– Quant val un cafè o algun producte característic a la Xina?

A un bar, el cafè pot costar uns 18-20 renminbi (el nom comú és iuan) (2-3 euros). Un paquet de cigarretes pot anar de 7 rmb a més de 100. Les verdures són barates, els preus dels mercats estan controlats pel govern perquè no hi hagi inflació (i així poden aguantar salaris baixos).

– Una tradició o fet que et va sorprendre del país o de Xiamen?

Veure grups de més de 30-40 dones de més de 30 anys reunint-se cada vespre amb un equip de música i ballar totes sincronitzades durant un parell d’hores. És una cosa que no deixa de sorprendre’m.

– A quin lloc de la Xina portaries un visitant?

A la muralla xina… Hi he estat diverses vegades. No a la zona turística, sinó a una ruta que queda una mica més lluny que les més visitades. Entre cinc i sis hores de ruta sobre la muralla, travessant zones on està renovada i zones on està en runes, tot trobant-te 4 o 5 persones com a molt.

– Tornaràs a Taradell?

Sí. Potser d’aquí a quatre mesos, un any, dos o més. Però la idea és tornar.

– Si haguessis de definir amb una paraula Taradell, quina seria?

Casa.