Benvinguda la tardor oficial

Publicar de tant en tant té un greu perill. Et pots repetir i si la memòria et comença a fallar, fins i tot contradir. Per això a vegades les obvietats, com que demà arriba la tardor oficial, serveixen. I és que des de lluny no m’ho acabo de creure. Llegeixo estadístiques que diuen que a Catalunya no ha plogut pas tant com sembla aquest estiu. Però, personalment, a Taradell on he pogut estar dos mesos justos, diria que ha estat passat per aigua. I l’esplèndida, en tots els significats, collita de bolets, n’és un bon testimoni. Quina enveja sana que fan aquest cistells plens de barreja de la bona que ara i adés pengeu al Facebook.

La pedregada de l’altre diumenge va ser apoteòsica. A la mare, que gaudeix de les tempestes, la va espantar i tot. 53 litres, dades de Taradell.com, en poca estona, és molta aigua. Fins i tot per algú que fa 7 anys que viu al Tròpic, on els núvols descarreguen amb una intensitat espaordidora. Les converses de carrer n’anaven plenes encara que, sortosament, no hi va haver desgràcies personals.

Amb l’arribada de la tardor es consolida la rutina quotidiana. O l’anual. Avui com que sóc tan lluny, a la pitjor ciutat d’Indonèsia segons els estudiosos, que vés per on és la capital, us explicaré una rutina familiar. A casa provenim de dues extenses famílies de pagès pel que any rere any hi ha dues grans festes. A la primavera, a Malla. A la masia dels cosins on va néixer el pare, on aquells acullen els Cabanas. Al final de l’estiu, a la Casablanca es reuneix la família de la mare, els Solà de l’Era d’en Sellés de Vic, una masia aterrada per fer-hi la caserna dels Mossos d’Esquadra.

Aquest diumenge eren 79. L’Aleix Solà, que no és pas d’aquesta meva branca familiar, ho deia en el seu article anterior “el que fa la festa són les persones”. Som ben diferents, amb molts ets i uts, però ens estimem. Aquesta expressió que tan poc fem servir els catalans –sobretot si som pagesos eixuts– i que tant feien servir els enyorats mexicans. La festa va ser molt reeixida. Hi va haver tiets que van deixar per unes hores l’estada al balneari de la Catalunya Nova per ser-hi. O uns cosins que van convidar al pastís per celebrar el recent casament íntim. I com que tenim una tieta d’allò més creativa, dinàmica i generosa ens va compartir les noves de l’any: qui ha nascut, qui naixerà, qui ha acabat els estudis, qui se’n va a l’estranger, -a les Antípodes per ser més exactes-, a estudiar anglès o qui ja és al Nepal feliç amb una ONG.

La família et lliga a una terra, a unes arrels, a uns principis comuns i a uns records infantils de quan els avis eren els que convidaven. I també et fa adonar que les estadístiques són números freds fins que les relaciones amb persones concretes amb qui estàs lligada. Una colla tan gran mostra com evoluciona la societat. A veure si també aconseguim que evolucioni cap a la llibertat el nostre país. Un desig sense venjança, com ens va ensenyar l’avi, que mai no va delatar els que l’havien delmat.