Esport i educació

El caps de setmana són sinònims d’esport. I aquest dissabte a Taradell en va ser un gran exemple. Dissabte a la tarda hi va haver la duatló infantil al Pujoló, futbol al camp de futbol de la Roureda i la presentació d’equips de la UD Taradell, hoquei al pavelló i torneig de pàdel al Parc d’Esports. La veritat és que tota la zona esportiva feia goig de veure i la presència d’aquestes activitats en el calendari és sinònim que l’esport a Taradell funciona. I això sense oblidar altres activitats esportives que es podien portar a terme en altres espais com el tennis taula al col·legi de Les Pinediques, entre molts d’altres.

En aquest article, però, vull reivindicar l’esport com una pràctica socialment valuosa i enriquidora, com un àmbit de realització humana i personal, com una realitat educativament imprescindible davant la competitivitat que vaig veure, en una d’aquestes activitats que he citat anteriorment, provocada pels adults. Crec que no ha de ser així. Com a tota competició hi ha d’haver guanyadors, però per damunt de tot, hem d’inculcar, com ens han inculcat a nosaltres, que el més important és motivar perquè s’esforcin més enllà dels resultats. El problema és que els nens veuen que quelcom que era divertit esdevé una cosa que se’ls jutja i valora.

L’esport amaga un profund valor educatiu. Fem esport per divertir-nos però també per ser millors i per aprendre una bona manera de relacionar-nos amb nosaltres i les altres persones. Hem d’esforçar-nos per impedir que l’esport es converteixi en una diversió totalment deslligada de l’ètica; només així podrem construir una societat més cívica, justa i emancipada.

L’esport és un bon instrument per assimilar les victòries i encaixar dignament les derrotes, per saber-nos forts i alhora vulnerables. A través d’ell, podem adquirir la tolerància a la frustració, és a dir, la capacitat per acceptar els propis límits i aprendre que el fracàs també ens pot ajudar a millorar i progressar.