Noms i renoms

Una dèria que m’ha encomanat la mare és estar al cas del moviment demogràfic. Fa molts anys, quan els grans mitjans encara no ho feien, al periòdic que dirigia feia fer l’estadística anual dels noms dels nadons. Acabo de llegir que a Osona els més posats l’any passat van ser Martí i Martina. Les modes, les tendències que en dirien els moderns, s’extenen fins i tot a l’hora d’anomenar-nos.

Per això m’he rellegit els naixements d’enguany a Taradell.com. Per saber com es diran els que espero puguin gaudir del que, ara per ara, més de dos milions de catalans volem: un país independent, just i reconegut, en el que en dèiem l’Europa dels pobles que encara és la dels mercaders.

M’ha agradat veure molts noms monosíl.labs, una característica de la llengua catalana ideal pels periodistes a l’hora de fer bons titulars. Noms sonors, contundents, com Pol, Roc, Lluc, Nil, Marc, Mar o Pau, al costat dels globals com Júlia, Sara, Arlet o Ivet. Ben nostrats com Genís i Ferriol. O poètics com Guerau, suposo per Guerau de Liost pseudònim de Jaume Bofill i Mates, el poeta del Montseny amb l’enyorada muntanya d’ametistes… Em desagrada la repetició, perquè penso que a classe els hi posaran un malnom o els cridaran al pati pel cognom. Com ens va passar a nosaltres.

M’entusiasma Guerau. Però ara mateix amb aquest vaivé familiar entre tres continents tinc seriosos entrebancs onomàstics, i me n’alegro de no haver-lo posat al fill petit. Ens estem canviant el nom constantment per les dificultats que presenten. Entenc un antic amic amb gran visió de futur, com a bon filòsof, que va triar noms “internacionals” pels seus fills, entre ells una Caterina insòlita.

A Mèxic, primera escala, el més comú era castellanitzar-nos. I jo m’enfadava per dintre tot pensant: que castellanitzen potser els John o James americans? I havia de traduir el Fernando com si fos el protagonista de la cançó dels Abba… Petit inconvenient d’usar una llengua sense Estat, no t’hi podies fer forta. Em vaig passar mitja estada dient que no, que no era Mercedes, que com a bons catalans, amb fama d’estalviadors, fins i tot tallàvem els noms i que traguessin el “des” o les “os”. Ni cas. Després em deien Merced, com el barri roig del districte federal. I maleïda la gràcia. Un dia vaig afegir l’explicació, es catalán, i a la nota de comanda aquest va ser el cognom assignat.

Als Estats Units, com que tenen allò del primer nom i el del mig, em vaig adonar que la burocràcia per una vegada m’ajudava. La pronunciació anglesa de Mercè, “mirci”, no em deia res. Vaig passar a dir-me Maria, la major part de noms femenins provinents de verges el porten al davant. A classe als haitians i llatinoamericans els hi anava també millor.

I ara mateix a Indonèsia me l’he deixat. Si pots facilitar l’entesa, perquè complicar-ho. Més que mai penso que el nom no fa la cosa i que l’important és que ens entenguem, si pot ser amb el millor dels somriures! Ara bé: a casa, en sentit ampli, no responc per Maria. Li deixo aquest nom a la mare. Que per cert, “oficialment” es diu Dolors.