Espais en blanc, forçats d’absències

Primers dies de setembre. Enfilo el carrer Major de Cervera i em trobo els diables Carranquers compartits en dues fileres, una a cada banda del carrer, quiets, en silenci punyent i ulls vidriosos, goles seques, amb mirades perdudes, i és quan m’adono de la veracitat del moment. Fins aleshores, tot era nebulós i somnívol.

El silenci, quin mal que fa el silenci, redéu… ens embolcalla, i els tabals, que han de tocar a festa i a disbauxa es trenquen amb plany de mort i de dolor, trist so dels tabals. Darrerament, massa avesats a aquests tocs… Primer pel Toni Nadal, ara el Fabià…

Amb ulls humits i passes perdudes, enfilem el camí de la Parròquia.

Paraules parlant de tu, de la teva vida, dels teus actes, dels teus fets, de les teves malifetes, dels teus ideals, de les teves fòbies….

Acabat el cerimonial i homenatge, se t’emporten, ja per sempre. És evident que no hi ha marxa enrere i que a les nostres vides ja ets un dels molts espais en blanc, forçats d’absències.

Només a tu Fabià, et podia trobar a la plaça de Vic, en ple mercat preguntant on podries trobar al Jaume Arnella, al Titot i on vivien els membres dels Esquirols…

Et vaig poder indicar on podries trobar al Titot, però ni dels Esquirols ni de l’Arnella en tenia referències. També em vares demanar on podries anar a fer un tiberi dels teus. No recordo on et vaig adreçar, però quan mesos més tard et trobo, sense saludar ni res m’engegares : – …..vaig minjar de pebrots!!!

També, fa 12 o 13 anys, fent de trabucaire a la Festa d’en Toca-sons a Taradell, vaig notar una patacada a l’esquena, al girar-me et trobo darrera el teu impertorbable caliquenyo i la seva fumera, amb un ampli somriure i sota un barret de palla molt perjudicat i el primer que fas és demanar-me el trabuc per anar a saldar un assumpte pendent amb no sé qui…

Fabià, independentista de primera fornada, quan ser-ho era cosa de ximples i de capsigranys, amb bona anàlisi dels fets i amb la cultura popular bullint-te per les venes, amb propostes sorprenents i rudesa estimable i entranyable, des de la distància ja t’enyoro, i em fa mal pensar que no et trobaré més pels carrers, ni de Cervera, ni de Vic ni d’enlloc. Ni a darrera d’alguna mulassa, d’algun drac, d’una colla de diables, ni cantant ni ballant la nostra musica tradicional, ni tampoc la irlandesa que t’agradava d’allò més.

I em fa mal imaginar que voltant pels pobles de Catalunya em puguin dir :

– Tu no ets d’Osona,oi?

– Visc a Taradell, però soc nascut a Cervera….

– Cervera? No deus pas conèixer al Fabià…?

Però no podies marxar sol. Poques setmanes després, et va seguir el Miquel Pont, el teu pare. Ja no va poder suportar la segona pèrdua d’un fill…

En Miquel, cerverí, segarrenc i pagès, ens ha deixat tres llibres, i molts altres articles i escrits, documents impressionants i fonamentals pels que ens agraden els llibres i la salvaguarda del patrimoni i de les vivències dels nostres antecessors. Em refereixo a la trilogia de la vida pagesa: Les feines de la vella pagesia (any 2000), Calendari dels vells oficis (any 2002) i Vocabulari del pagès (any 2005).

Aquests llibres són mostres evidents de la feina que molta gent, calladament i a vegades sols, i sense fer gaire soroll, fa en defensa de la nostra cultura popular, de la seva conservació, del seu salvament i del seu record.

Perdoneu que avui us hagi servit una llesca del meu cercle vital més primari, però m’ha anat voltant pel cap i punyint els meus dintres les darreres setmanes.

I dissabte, a la presentació del llibre Els Pinyonaires, escrit per Toni Gimeno i Josep Cot, i presentat pel Martí Boada, no podia deixar de pensar en que fa vuit anys en Miquel Pont era a Taradell, per parlar-nos dels seus llibres, i del seu món, de la seva pagesia, i de les seves garbes, dels seus sacs de sembradura i les seves quarteres, de coses de la Segarra entre altres.

Món molt llunyà i molt diferent a la pagesia, garbes, sacs de sembradura i quarteres de casa nostra. De Taradell, d’Osona.

Comarques i terres de Catalunya, tan properes i tan llunyanes en molts aspectes, no sols en la distància. Tan semblants, però tant diferents.

Tenia la sensació de que en Toni, en Josep i en Martí, i altra gent que feinejava per Can Costa, remenant llenya per encendre les fogueres, movent cadires i taules, omplint els plats… llençaven un missatge a l’aire, tot dient:

– No pateixis Miquel. No patiu tots els Miquels d’arreu del país, escarrassats i tossuts en cercar, recollir, restaurar, escriure, explicar i transmetre les experiències, petites històries, situacions inverosímils, maneres de fer i de parlar, imatges… de tot aquest món que inexorablement se’ns va escolant dia a dia.

Heu fet el que havíeu de fer, i heu fet tot el que heu pogut.

Que, permeteu-me, és moltíssim.

I no patiu. Nosaltres, ja la collarem ben forta la rella a l’arada, i la continuarem la feina…!!!

I potser tu, Miquel, i potser també tu Fabià, ens vareu contestar:

-Ep! No badem, que hi ha molta feina a fer, és fa tard i vol ploure….

Salut amics!!!!

Taradell, 11 gener del 2015