Mercè Cabanas, una taradellenca a Indonèsia

En nou anys ha viscut en tres ciutats molt diferents entre sí. Primer va anar a Mèxic DF (4 anys), després a Miami (3 anys) i actualment, des del setembre de 2013, viu a Jakarta (Indonèsia). La taradellenca Mercè Cabanas reconeix que ser una expatriada (persones que per diferents motius temporals viuen en altres països) no és fàcil i que ja té ganes de tornar.

Nou anys enrere per motius laborals del seu marit va començar aquest viatge. “Era una oportunitat com a família perquè Mèxic ens agradava molt com a país i creiem que era enriquidor com a experiència, després les circumstàncies ens han portat a Miami i Indonèsia”, destaca. De les tres ciutats, sens dubte, es queda amb Mèxic. “Té un gran inconvenient que és la violència i que li falta ser un estat de dret per temes de corrupció i perquè la vida no té el mateix valor que li donem a Europa”, afirma i afegeix que “és una societat alegre, culturalment molt rica, tens l’avantatge de la llengua i tens molt en comú perquè molts exiliats republicans catalans van tenir un gran pes en la cultura mexicana durant molts anys”.

Actualment viu a Jakarta (significa victoriosa i pròspera) on el seu marit treballa a Aje Group, empresa que comercialitza, entre d’altres, la BigCola, la principal competència de la Coca Cola a Indonèsia.  És la ciutat més poblada i capital d’Indonèsia amb uns 10 milions d’habitants, tot i que l’àrea metropolitana pot superar els 18 milions. Situada a l’illa de Java, la ciutat va ser conquerida pels holandesos a inicis del segle XVII, que li van canviar el nom per Batavia que en llatí vol dir ‘Països Baixos’. Al 1949 amb la independència d’Indonèsia va recuperar el seu nom.

Destaca que els primers dies el que més li va xocar va ser el consumisme i l’occidentalització. “És una societat on la meitat de la població és molt pobra, però hi ha una elit multimilionària, ostentosa i consumista”. Com a exemple posa el nombre de centres comercials que hi ha a la ciutat: 170. “És com si estiguessis al millor centre comercial d’Europa o Estats Units i et sobta perquè veus les dones amb mocador al cap, però vestint de manera occidental”, afirma.

Com a anècdota ens explica el tema del trànsit. “Sempre quedo en ridícul quan he de travessar el carrer perquè allà allargues el braç i es paren els cotxes encara que estiguin enmig d’una gran avinguda amb un trànsit brutal. Jo al principi trigava molt esperant perquè no hi ha semàfors ni policies que dirigeixin el trànsit. Hi ha un caos controlat, però davant de la persona s’aturen”.

Acaba reconeixent que quan vius tan lluny de Taradell “el que et sents és sobretot europea”.

Avui coneixerem una taradellenca a Indonèsia:

– Com es veu Taradell des d’Indonèsia?

Petit. De relacions humanes intenses i amb els avantatges i desavantatges de viure en una comunitat petita.

– Què és el que enyores o trobes a faltar més de Taradell?

Poder caminar tranquil·lament, tenir-ho tot a l’abast. I, malgrat que aquí està creixent la desigualtat, una certa igualtat social.

– El millor lloc de Taradell per tu? I per què?

Els boscos del Ferriol. Hi vaig viure deu anys, dels 7 als 17.

– Quina anècdota, tradició o festa et ve al cap de Taradell?

A mi m’agrada molt la cavalcada dels Reis d’Orient. Per mi és la Festa. Això de les atxes de barballó és molt autèntic.

– Un record de petita?

L’Agrupament Rocaguinarda, el Cau. En tinc un gran record dels 12 als 20 anys. Va ser una gran experiència. Jo no vaig viure mai al poble. Primer a la Madriguera, després deu anys al Ferriol i, fins que em vaig casar, a Casablanca. Per tant, el Cau va ser com el nexe de relació amb la vila.

– Què li diries a un estranger si et demana per Taradell?

Si estic a casa els ensenyo una fotografia preciosa que tinc de Taradell i els senyalo els Pirineus per dir ‘allà és França i aquí és Catalunya’. Els dic que és un petit poble al costat de Barcelona, per situar perquè Barcelona és una ciutat internacional.

– Què exportaries de Jakarta o Indonèsia a Taradell?

Sobretot, aquest karma, la tranquil·litat que tenen i la seva bondat. Una certa alegria perquè només pel fet de llevar-se ja estan alegres i contents.

– Quant val un cafè a Jakarta o algun producte característic d’Indonèsia?

Prenc cafè, però acostumo a fer-ho en una cadena nordamericana. És el que tinc al davant de casa i és boníssim. Però és caríssim. Val unes 25.000 rupies, és a dir, més o menys un euro i mig. És caríssim. Això la gent normal d’allà no s’ho pot permetre. Pensa que el salari mínim a la província de Jakarta (el més alt d’Indonèsia) és d’uns 3 milions de rupies (menys de 200 euros).

La gent autòctona no entra a la botiga o supermercat que va un expatriat o estranger, on es pot trobar tota la diversitat de productes d’occident. Com que són productes d’importació, els preus són caríssims. En canvi, si vas a un mercat tradicional indonesi trobes que la fruita tropical és molt barata. Hi ha molta varietat, però que no se t’acudeixi comprar pomes perquè costen uns sis euros al quilogram. En canvi, pots trobar mangos o pinya per 30 cèntims.

La seva dieta és a base d’arròs, pollastre i salses i vegetals. Però les condicions higièniques deixen molt a desitjar perquè t’agafen gastroeinteritis i has de vigilar molt. En canvi, et sorprèn molt que no hi hagi bon peix. És perquè en ser un país emergent, falten infraestructures de ports, vaixells amb cambres frigorífiques… No trobes bon peix acabat de pescar o et sembla desagradable a simple vista. A més, els mars del voltant estan molt contaminats.

– Una tradició o fet que et va sorprendre d’Indonèsia?

El dia del sacrifici és bestial. Consisteix en matar cabres i vaques per donar carn als pobres. Ho fan a les mesquites i als centres oficials. Sol ser cap al novembre, tot i que es mou en el calendari. Es fa un ritual i una cerimònia que pot durar una hora. Fins i tot a les empreses es sacrifiquen vaques i es dóna la carn als treballadors. Tots marxen amb la bossa amb la carn. A més, al mig de la ciutat vas trobant parades de cabres i vaques dels pagesos de Java que venen a vendre-les. Pots veure en directe com fan el sacrifici de l’animal.

– A quin lloc d’Indonèsia portaries un visitant?

El portaria a l’escola on va estudiar el president dels Estats Units, Barack Obama. També a l’antic port, que és per on van arribar els holandesos a Indonèsia, absolutament deplorable ara. També en un dels centres comercials perquè veiés la desigualtat i a alguns dels volcans que hi ha al voltant de Jakarta. També són molt bonics els arrossars. Són uns camps conreuats molt bonics on notes la petjada humana i el treball dels pagesos.

– Tornaràs a Taradell?

Intento venir dues o tres vegades a l’any. A viure és imprevisible, no puc fer plans. Sincerament, m’agradaria molt ara mateix.

– Si haguessis de definir amb una paraula Taradell, quina seria?

Les arrels.

Per poder conèixer com és Indonèsia, ens proposa aquest muntatge de l’Arnau Cabanas: