Espais que fan poble

M’agradaria poder escriure ja que s’han escollit 20 professionals de Taradell que fins ara no tenien feina, o que la tenien precària, per poder engegar un nou equipament que ha de contribuir a millorar la qualitat de vida al poble. Però només sé que hi ha 500 persones que voldrien un d’aquests llocs de treball, de les quals 200 són del municipi. I hi seran prioritaris, amb un criteri que en altres èpoques hagués criticat i ara accepto. Es tracta d’un equipament municipal, fet amb recursos mixtes, locals i subvencions, per la qual cosa oferir treball a gent del poble és un valor afegit.

Perquè dic que abans hi hagués estat en contra? Perquè és una de les discriminacions que he sofert al llarg de la meva vida professional: ets de fora, com goses treballar aquí. I això en empreses privades, que per tant podien escollir qui més els convingués. Però, com a periodista, t’havies d’escoltar que no pertanyies a la comunitat a la qual volies informar. Em va passar a Ripoll i a Granollers.

En el periodisme comarcal, que ara en diem de proximitat, no ser del lloc tenia, però, un gran avantatge: els interessos eren menors i com que el bon periodisme el que ha de fer és explicar allò que algú no vol que s’expliqui, les pressions eren més suportables. Vivies a fons una realitat per publicar-la, però podies anar a dormir anònimament, tard i poc, a Taradell.

Amb tot, reconec que poder anar a la feina a peu és un privilegi: no perdre temps en trasllats, per molt que ara els aprofitem en mil i una activitats, des de llegir i escoltar música o ràdio a comunicar-nos arreu del món amb les xarxes. Un altre avantatge en determinats treballs és la proximitat i poder donar una millor atenció. Ho notes amb el coneixement de totes les circumstàncies vitals que ens envolten per part de professionals responsables i eficients, que així  fan més del que estrictament els pertoca.

Entre els espais públics que ara mateix fan poble, n’hi ha dos que m’atrauen molt. El CAP, o dispensari entre nosaltres, i la Biblioteca Antoni Pladevall i Font –quin encert nomenar un equipament en vida del prestigiós historiador. El CAP perquè és lloc recurrent d’atenció per mantenir-nos el millor possible, amb professionals que excel.leixen malgrat les retallades pressupostàries que han patit i que mostren una compassió humana que s’agraeix. I, no cal dir-ho, és un lloc de trobada en un poble cada vegada més dormitori. Amb la iniciativa del bibliodispensari, llibres per fullejar mentre esperem, enllacen amb l’espai que des del 2003 ens ofereix cada dia més, amb un entusiasme encomanadís, la Biblioteca.

La biblioteca pública és un focus de cultura atractiu i que pot nodrir necessitats anímiques i materials ben diverses. Malauradament és un equipament de país desenvolupat. Ni a Mèxic DF ni aquí a Jakarta en tenim, com no en teníem a Taradell fa 40 anys. Qui recorda la vella biblioteca de llibres polsegosos, sempre tancada i amb el terra movedís al pis de dalt de l’aterrada Casa de la Vila? La vaig trepitjar alguna vegada de petita, i em delia per usar-la, però em vaig haver de conformar, i ben agraïda que n’estic, amb els centenars de llibres que tenien al Ferriol els propietaris, la familia Junyent. Gràcies a ells l’Amèrica feliç dels Hollister, el París d’en Maigret i el Londres de l’Agatha Christie em van fer entrar en un món del que no n’he sortit. Fa 100 anys que la Mancomunitat de Catalunya va veure clar que la cultura compartida era imprescindible per avançar com a societat i com a país. Celebrem com cal aquest any de les biblioteques, ara que en tenim una que fa goig i té presència!