Com ja comença a ser habitual els darrers anys, el dissabte previ a la festa major d’hivern, el Grup de Recerca Local va presentar una mostra de la feina feta.
Es va projectar un reportatge sobre el col·legi d’ El Colomer, i un altre consistent en una mostra de totes les entrevistes fetes enguany.
En dos contextos molt diferents i distanciats, dos dels entrevistats fan servir l’expressió sumar i multiplicar.
Aquest 2015, que s’ha presentat carregat d’esperances i d’anhels pel nostre país i pel nostre poble, anirem a votar dues vegades com a mínim.
Pensava, il·lús de mi, ara que ho tenim més a tocar que mai, que les forces polítiques favorables a la independència anirien de bracet, colze amb colze, amb pas ferm i decidit, amb la mirada alta i ulls lluents, unides per assolir l’objectiu final.
Però noi, sembla que estiguin escenificant els versos del cantant Raimon, on diu: terra polsosa i vella, corral ple de baralles entre els que es diuen germans.
I l’anar de bracet s’ha transformat en fer-se mútuament la traveta, el colze a colze en cops de puny al fetge, el pas ferm en passes indecises i inesperades per superar i desbancar l’altre, les mirades, de reüll, i l’objectiu final, sembla que no vagi amb ells.
Amb aquestes formes de fer, ni sumen, ni multipliquen. En tot cas resten i divideixen.
També tinc la sensació que en qualsevol àmbit de la nostra vida, no importa quina sigui la proposta de l’altre, de l’adversari o el contrari, que com que la fa qui la fa, s’hi estarà en contra. És a dir, pesa més el qui proposa, que no pas el què proposa…
També crec, (i espero comentaris i crítiques), que tothom que està disposat a anar a una llista electoral (sobretot en municipis i pobles petits) haurien de conjurar-se per sumar i multiplicar, anar tots a una, doncs sembla que l’objectiu de tots hauria de ser un servei eficaç al ciutadà.
Almenys això és el que ens vènen durant les campanyes electorals. I potser a nivell municipal, de les eleccions n’hauria de sorgir l’equip de govern on tothom aporti idees i on tothom renunciï a plantejaments propis en benefici de la col·lectivitat.
El castell l’aixequem entre tots. Des de sota. Tothom hi te el seu paper, des de l’anxaneta a la pinya. No hi ha diferències, tots a una. L’objectiu és clar i tots hi treballem, i si algú defalleix o no està prou atent o no s’hi fa prou, inevitablement farem llenya…
Apliquem la regla de sumar i multiplicar, i obviem la de restar i dividir, almenys en aquests àmbits.
I sobretot, no oblidem mai que la cançó, a la que abans em referia acaba:
Terra polsosa i vella
on creixen noves mans,
on mils i mils de boques,
cansades de silenci
es disposen a parlar…
I que mai, mai, haguem de treure la pols a la vella expressió: vergonya, cavallers, vergonya… quan en un futur fem referència a aquesta època de la nostra història.
I és en aquests moments quan més trobo a faltar les paraules del Manuel de Pedrolo, d’en Ramon Barnils, del nostre Pere Quart, de l’Heribert, del Víctor Torres… i de tants i tants, que amb optimisme i clarividència, i amb la fermesa justa i calibrada, si calia, les fotien pel broc gros.
I les teves també, pare.
