Sis setmanes i eleccions municipals. Encara engresquen: és la política més propera, més autèntica. I no hauria de ser només gestió del pressupost de tots, sinó tria d’un model de convivència i de quin poble o ciutat aixequem pels anys venidors. Tot plegat us pot semblar que em queda lluny. Però no, malgrat que, vés per on, no puc votar a les eleccions municipals ja que la Llei no ho permet als que estem “censats” a l’estranger.
M’interessa, i molt, perquè Taradell és el “meu” poble, encara que no m’agraden els possessius. Fent vida d’expatriada –treballar o viure en un altre país provisionalment– necessito un indret amb la llar, les referències vitals. Que no es mou de lloc, que m’espera amb el cafè al bar i el croissant farcit de nata. Que m’acull quan hi torno i que, molts em critiquen, veig una mica idíl.licament: l’hi trobo molts més avantatges que inconvenients. Crec que, sobretot si tens fills per educar, convé aquest arrelament perquè s’adonin que la bombolla on viuen durant el curs escolar és una situació privilegiada de pas, ara mateix en una societat tan desigual que esfereeix.
Què demano als que ens volen “governar”? Honestedat, coneixement, imaginació (per descobrir aptituds i estimular habilitats, perquè no aprofitar el talent existent i buscar mentors pels joves amb menys recursos?). Equilibri, transparència i fermesa (fer complir les normes i lleis sense por, si són pel bé comú: si està prohibit vendre drogues i tothom sap qui les ven, busquem-ne les proves.) Han de ser ambiciosos sobre el futur del municipi, establir les connexions necessàries per mantenir-ne la qualitat de vida i convivència, però alhora anar més enllà: encara hi ha 386 vilatans, per exemple, apuntats a l’atur. I molts més sense una feina adequada a les seves capacitats i qualificacions.
Només tractaré un cas que conec bé per ser filla de pagès. El pare vetllava com ningú per tenir els marges nets, els camins transitables i les alsines i pins ben esporgats. La mare maldava perquè la masia, per molt vella que fos, estés escombrada i endreçada, amb unes quantes dàlies, jacints, narcisos o clavells de moro acolorint-la.
No els calien models de civisme ni costosos plans de convivència per saber que entre tots s’havia de fer tot, amb respecte i les portes obertes. Que competir sense cooperar sovint implica perdre. I que havien de cuidar com el que més, allò que gaudia tothom, fossin veïns o caçadors: els camins, els boscos, els marges… la lliça arranjada. Ara uns teòrics en diuen “capital social”, arribar on l’Administració no pot perquè hem acordat altres prioritats. N’hi ha que parlen de solidaritat. Per mi és pensar en l’altre. Sinó, te’n vas a viure sol a una balma, a una ermita o a l’illa de Sonda sota el volcà Tambora.
Bona feina a tots el proper 24 de maig!!!
