Ratlla de la vida i de la mort

Quan vaig tenir l’ocasió de consultar els expedients, o Procedimientos, de les persones jutjades pels Tribunals Militars després de la Guerra Civil, entre els que hi ha 62 taradellencs, no era conscient que aquells documents, després de 76 anys, encara traspuaven odi i venjança entre vencedors i vençuts, en molts casos plasmaven i mostraven l’evidencia d’una ratlla. La ratlla entre la vida i la mort.

Els consells de guerra podien ser individuals o col·lectius, i  als encausats se’ls hi designava un advocat, militar, que se’n feia càrrec poques hores abans del judici.

Els acusats eren grups heterogenis i diversos, sempre del mateix partit judicial, i les acusacions variades i rutinàries, algunes ratllant l’esperpent i el ridícul, si més no la falsedat.

Trobem el cas d’aquell noi que és acusat de muntar una biblioteca… O el d’aquella noia, denunciada per companyes de feina, doncs diuen que duia una espardenya negra i una altra de vermella…

O el d’aquella persona que l’única acusació del delator és que era “…muy dada a la bebida, a la charlataneria y a las fantasias con mujeres…“

A banda de qüestions burocràtiques, hi ha els documents claus en aquest casos: la declaració de l’acusat davant de la guàrdia civil, el testimoni de persones que manifesten conèixer-lo, i que esmenten el seu pensament, la seva militància política i sindical, els seus càrrecs durant la República, la seva actuació a partir del 18 de juliol de 1936, entre altres.

És curiós observar com en ciutats on els casos es compten per dotzenes, hi ha testimonis que coneixien a tothom…. Moltes acusacions estan basades en …”rumores publicos afirman que….“

Després trobem l’informe del corresponent alcalde, del cap de Falange Local i de la Guàrdia Civil, que acostuma a ser una replica dels anteriors.

També hi ha casos que l’acusat troba testimonis a favor. En algun cas molts, en altres moltíssims. Però aquests documents no servien gaire. Pesaven poc. Els que servien i pesaven molt eren els tres anteriors.

També hi trobem l’acta del judici, i la sentencia, generalment mecanografiades, amb paper de barba, i amb un segell en relleu al cap.

Aquí es on em trobo la ratlla de la vida i la ratlla de la mort….fetes amb un llapis bicolor.

Generalment blau i vermell. Amb punta a cada extrem, per escriure, subratllar, pintar, guixar…. El que convingui. Una eina essencial per qualsevol buròcrata, notari, secretari, jutge o ves a saber.

Els llapissots del Barça, també en dèiem.

Doncs a les sentències, trobem la relació de condemnes imposades a tot aquell prèviament  assegut davant d’un Consell de guerra:  primer hi ha els noms dels condemnats a mort, subratllats en color vermell, i després els noms dels condemnats a viure, amb llargues condemnes de presó, subratllats en color blau.

Dolosament, el color vermell en molts casos encara és ben viu, roent com el foc, descarat com la sang que brolla, com acabat de fer aquest matí… Roig encès com cantava Raimon.

Observant un d’aquests llapis, he trobat que és allà on hi ha la ratlla de la vida i la mort:  blau? Vius. Vermell? Mors.

Finalment hi trobem tota la paperassa de les execucions. Comunicació a l’interesado de la ejecucion de la sentencia, entrada en capilla, lliurament al pelotón de ejecución, constància de l’enterrament a la fossa comú, en alguns casos descripció del lloc: en la fosa especial, a 2 metros de la cuneta y a 40 cm de profundidad…

També hi trobem el certificat de defunció, i els justificants de liquidacions de la condemna i arxiu definitiu de la causa.

Els afusellats a Lleida, morien por traumatismo. Als afusellats al Camp de la Bota, per hemorràgia interna. Eufemismes.

A 8 taradellencs els hi varen subratllar amb vermell el seu nom i cognoms.

I per acabar, amb un altre llapis igual, als seus expedients penitenciaris, hom hi escrivia amb lletra enorme que anava gairebé de banda a banda del foli: Ejecutado.

I quanta raó tenia Vicent Andres al seu Llibre d’exilis l’any 1956:

Havem escrit papers, innombrables papers

Havem dit on nasquérem i quin dia nasquérem

de quin mes i quin any; havem dit nostre sexe;

havem dit nostre estat; havem dit nostre ofici;

havem dit on vivim… I havem firmat després.

Havem dit nostre nom i després el cognom

patern i en altre lloc nostre cognom matern.

Havem firmat moltíssim, innombrables papers.

Ens semblava impossible que en poguèssen ser tants.

Cada dia tornem a escriure més papers.

Mirem el nostre nom com si no fos el nostre:

som nàufrags: hem perdut l’emoció del nom…

Sàpien-ho: em dic Ningú, i Ningú m’anomene.

No tinc nom. No tinc casa. No tinc anys. No tinc pàtria.

Sóc un paper, només: un arbre de papers.

I crec, malgrat açò, en la immortalitat

de l’ànima: no crec que un, en morir, es torne

paper, un full amb dades, un muntó de papers.

Josep Miret, Taradell, primavera del 2015.