Tenir un caràcter alegre és una bendició. L’alegria és encomanadissa com els refredats. I aquests darrers dies de final de curs hem tingut la sort que la llar de Jakarta s’omplís amb l’alegria d’una neboda.
Com molts joves catalans ben preparats però sense una feina fixa va decidir conèixer una mica més de món. I com que té clar que en un món globalitzat parlar bé l’anglès pot marcar una diferència, van optar per anar-se’n als antípodes, a Austràlia. Després d’estudiar i treballar dur durant set mesos ara estan de pas viatjant pel sudest asiàtic. Jakarta no és un destí turístic però el seu caos i les seves mil i una diferències bé valen una estada encuriosida.
Sortim de bon matí perquè clareja poc després de les 5 i a les 4 les mesquites ja han cridat al primer res de la jornada. Els somriures dels empleats del complex són habituals. A quarts de 7 el carrer és un riu de motocicletes. Si anem a prendre un cafè i a llegir el diari a la cafeteria internacional que és a 700 metres del pis hi arribem suant la gota. Però l’exuberant vegetació tropical et permet alegrar la vista. Els potus s’enfilen agosarats i immensos pel tronc de les palmeres i els cambodjes ofereixen els pomells de flors blanques, grogues, taronges, roses o fúcsies. Els jardiners de les mansions continuen plantant a les voreres i els venedors de plantes n’omplen moltes altres.
Ens falten diners i fem fila als caixers automàtics, tots juntets sense cap problema d’inseguretat. Per travessar el carrer allarguem el braç i s’aturen cotxes o furgonetes: el vianant abans que ningú. Per sortir de l’estacionament o de la cruïlla uns “voluntaris” que cobren una propina regulen el trànsit. Hi ha molt pocs policies i menys semàfors. Molt poca agressivitat al volant i molta paciencia.
Les escombraries es recullen amb petits carros estibats pels recollidors, sovint descalços, pel mig dels carrerons populars o l’avinguda senyorial. Com que hi ha porqueria arreu les rates són les senyores de la nit a la ciutat. Les altres també existeixen però en passem: ara per lluitar contra la creixent prostitució el govern local ha avisat que entrarà als apartaments sense avisar…
Estem en temporada seca però sortosament ha plogut i s’ha netejat una mica la contaminació. Demà si els núvols ho permeten, veurem la lluna plena. Ahir era el Dia mundial contra el tabac: Indonèsia és el quart país més poblat del món, amb més de 250 milions d’habitants però el tercer en fumadors, més de 68 milions. Mengen poc, i sovint al carrer en milers de carrets que ofereixen des de verdura fregida fins arròs, pollastre o peix, però fumen molt. L’esperança de vida dels homes és de 68 anys, les dones 73.
En canvi com a bons musulmans beuen poc alcohol. Els preus són prohibitius pels salaris normals, uns 2,2 milions de rúpies de salari mínim mensual, uns 140 euros. Un 46% de la població és pobre, amb menys de 2 dòlars al dia. La corrupció situa el país en el lloc 118 de 174 estats estudiats i no s’amaga: l’ostentació indigna. Però una certa harmonia amb el cosmos fa que ningú no es revolti.
Quan vius lluny de casa que algú que estimes s’acosti provoca un plaer immens. Un troç de família plena d’energia i optimisme ajuda en qualsevol situació de canvi. En un parell de dies els deixem que descobreixin aquesta regió d’Àsia també plena de joves mentre nosaltres volem cap al Vell Continent.
