He de reconèixer que aquesta vegada no sabia sobre què escriure. De fet, començo l’article sense saber ben bé a on arribarà.
Primer volia parlar d’aquest mes, el juny, en el qual s’allarga el dia, arriba el bon temps i sembla que pots portar un tarannà més calmat producte de la subjectiva impressió que disposes de més temps, tot i que els dies continuen tenint 24 hores.
Però aquest cap de setmana passat ha estat intens. Podria parlar de la sensació de no donar a l’abast seguint tots els actes del poble, però no voldria parlar de mi. El cap de setmana ens ha deixat la impressió que Taradell ha viscut actes molt multitudinaris i que, en general, han sortit bé.
La bona organització darrere de la feinada que porten a terme les entitats denota, un cop més, el gran treball que fa molta gent de forma desinteressada. I amb el suport de moltes altres persones que, de forma puntual, s’afegeixen perquè tots els detalls quedin ben embastats. Potser perquè tinc dues germanes que treballen per la bona organització dels dos actes d’aquest cap de setmana (Trobada de bastoners i Festa de la vellesa), sóc més conscient de la feinada que hi ha a darrera i que molta gent no s’arriba a imaginar. Perquè no només es tracta de fer que tot surti tal com està pensat, sinó sobretot d’anar adaptant-se als canvis, modificacions, petits problemes i maldecaps que van sorgint dia a dia, hora a hora, producte d’implicar a tanta gent. No és tan fàcil com sumar 2 més 2, sinó que sovint cal sumar 3, treure’n 1, afegir-n’hi 2 més o tornar a restar.
Però tampoc volia parlar d’això. De fet, aquest cap de setmana em brinda un exemple únic per reivindicar un aspecte que considero fonamental. En la societat actual on tot el que és antiquat, vell o desactualitzat sembla que no tingui valor. On la modernitat i allò novedós s’ho emporta tot per endavant, és més important que mai reivindicar la tradició.
A vegades, potser no som prou conscients que les tradicions, moltes d’elles centenàries, que celebrem en un poble com Taradell són més importants del què ens semblen. Parlen d’allò que som, d’on venim, de perquè som així, del nostre tarannà, de la manera de pensar… Balls de bastons, homenatges a la vellesa, sardanes, balls tradicionals, fires, benediccions d’animals, festes, xocolatades… i un llarg etcètera són exemples clars i genuins del nostre folklore, de la nostra cultura popular.
És en aquests moments quan penso que reivindicar el nostre catalanisme, la nostra voluntat d’exercir el dret a decidir, la nostra il·lusió per la independència… hauria de ser reivindicar, protegir i mantenir tot aquest conjunt de manifestacions culturals populars. Perquè quan diem que som i volem ser catalans, és només una forma de verbalitzar que volem veure balls de bastons, festes als avis, festes pageses, sardanes, barretines i pubilles.
Perquè més enllà de l’idioma, la nostra cultura popular, les nostres tradicions, els nostres costums antics… són el què ens diferencia de ser portuguès, espanyol, americà o europeu. I és tot aquest conjunt el que ens dóna la nostra identitat com a comunitat, poble i nació. No ho perdem, si us plau!
