Quan les persones ja no estan entre nosaltres, sempre surten totes les lloances envers aquesta persona.
Però no és el cas de la Maria Cuní, i les lloances que hem sentit aquests dies s’han quedat curtes.
La Maria era una d’aquelles persones que no fan gaire soroll, però com una formiga incansable la seva tasca era imprescindible i impecable.
De sempre, poc o molt, ens havíem tractat, primer perquè anava de companya amb les meves germanes, però sobretot quan l’Esbart per allà el 1977 va reemprendre la seva tasca. Vàrem compartir uns anys en el cos de dansa del grup major i molts cops va ser la meva parella en els balls. Moltíssim assajos, moltíssims viatges, moltíssimes actuacions. Són molt i molts bons moments compartits.
No li recordo cap paraula fora de to ni cap menysteniment a cap company ni cap dia malhumorat.
Si havies de menester quelcom que ella pogués fer, no havies de patir, ella tot seguit s’oferia per poder-t’ho fer.
Dins l’Esbart ha fet una tasca encomiable, primer com a dansaire, com a monitora, i durant molts anys en la secció de vestuari. Quantes hores ha passat al local de l’Esbart endreçant i arreglant vestuari? Només ella ho sap.
Em sap molt de greu la seva partença i més me’n sap HAVER FET TARD, i no haver-li reconegut com calia la seva dedicació envers l’Esbart.
Com ja he dit anteriorment, crec que em puc considerar afortunat d’haver compartit molts bons moments amb ella, tant a l’Esbart com en altres moments de la vida.
A reveure Maria.
Miquel Vivet
President de l’Esbart Sant Genís de Taradell
Gràcies Miquel per trobar les paraules que tots sentim i no diem!