Com alguns dels convilatans ja sabeu, la vida, per la part més dolça que hom coneix, m’ha fet baixar de nou a Barcelona, cap i casal d’un país de pas que se sap obert al món i fidel a llurs paisatges.
A ciutat, hi ha més cotxes, hi ha més gent, hi ha més edificis i, si m’ho permeteu, tot és més veloç i gegant. A Barcelona, els impactes comunicatius són constants i t’acaben atabalant.
Amb aquest panorama doncs, Taradell, malgrat llur creixement, segueix essent la meva sagrera, el meu espai de pau i treva, la dolça i reconstituent calma que s’amaga rere el bell concepte del “taradelleig”.
Per això quan, a ciutat estant, m’apareix Taradell, m’omple d’una dolça i pacificadora metzina.
I, ves per on, la menuda vila m’assalta en els moments més imprevistos, em ve a trobar en els llocs més inversemblants, se’m mostra en cadascuna de les passes més vitals que em toca fer a ciutat.
Per exemple, en l’agent immobiliari del pis que acabem de deixar, cosí de taradellencs com és; o en la mestressa del nou pis, companya d’estudis d’alguna taradellenca.
I si no n’hi hagués prou amb la vivenda familiar, el mateix succeeix amb els estudis de la quitxalla. El menut succeeix a la menuda en una Escola Bressol dirigida per una mestressa que ha estiuejat al Càmping de la Vallmitjana, mentre la gran entra en un Col·legi on tindrà el privilegi de pujar al Mas Casablanca, a tres passes de casa, per a redescobrir un Fermí i una Valentina que, a ella, no li vindran de nou.
Per postres a la feina, una companya de Granollers s’il·lusiona amb una Trobada de Bastoners on, finalment, no podrà pujar.
Sembla doncs que, en paral·lel a la grandiosa Barcelona on passo aquesta etapa de la vida, la múrria vila de Taradell que porto a la sang, no deixa de mostrar-se’m i recordar-me que més enllà de les presses, els edificis i els impactes comunicatius hi ha un indret ben bonic i que se sap ubicar en la ment del veïnat barceloní amb la tendresa de les cançons lentes.
Gràcies per a mantenir-me empeltat a Taradell a tots aquells que ho feu possible.
