Taradell és un poble de caçadors. Ho és per tradició i perquè encara hi ha moltes persones que hi tenen afició. No m’agrada la caça però, a diferència de molta gent, no hi estic en contra. El meu avi era caçador. Tinc amics caçadors. Fins i tot havia tingut una escopeta (de balins) a casa. Per sort la meva punteria és nefasta. O això, o és que sóc incapaç de fer mal a cap animal, tot i que alguns, com més lluny, millor. Però malgrat tot defenso els caçadors. Un caçador que compleixi les lleis, que caci només el que és necessari, per exemple, quan hi ha una superpoblació de senglars. És a dir, que faci una gestió de caça sostenible i una caça de forma controlada. Estem parlant de caçar, no d’escorxadors. I estem parlant de caça com un esport i com una tradició, quelcom necessària.
Però més enllà dels punts positius i negatius que pot tenir la caça –que segur que sortiren molts punts en contra del no, però també molts a favor del sí-, avui vull defensar la fira del Caçador de Taradell, una fira que va començar l’any 1980 i que s’havia portat a terme al municipi durant 35 anys consecutius, fins el 2014. Aquest any l’organització, per diversos motius, va decidir no fer-la. Sé que hi ha persones, moltes, que van estar contentes.
Personalment crec que és una llàstima i espero que l’any vinent en puguem tornar a gaudir. I no és que fos una visitant molt propera a la fira. És més. En els darrers anys hi anava únicament per motius laborals, però en tinc un molt bon record de petita i també de més gran, com a pubilla, quan em va tocar participar en tots els actes de la fira, quan encara es feia durant dos dies i quan, a banda del que seria l’exposició, també es feien altres activitats, moltes, a l’aire lliure.
La fira del caçador de Taradell va néixer com un lloc de trobada dels caçadors per parlar de gossos, escopetes, perdius, conills, becades o senglar, entre d’altres i alhora intercanviar opinions i comprar productes de caça. La fira portava cada any una mitjana de cinc mil persones al poble. En els darrers anys potser menys però anteriorment fins hi tot s’havia arribat a les vuit mil, segons dades dels organitzadors. Els primers anys es va fer al bosc del Pujoló; més endavant al bosc de Goitallops. Poc més tard va tornar al Pujoló per acabar, en els darrers anys al Centre Cultural Costa i Font. Potser va ser aquí quan es va començar a perdre la màgia de la fira. No per portar-la a Can Costa, un bon equipament pensat, en aquest cas, més per l’exposició de material que en la part animal, a causa sobretot, de la burocràcia, dels permisos que es demanen, cada cop més, per poder celebrar una activitat com aquesta. Llegeixo a El 9 Nou de l’agost de 1980 que la primera fira del Caçador de Taradell no es van poder exposar escopetes perquè no era permès sense la vigilància de la Guàrdia Civil. Començàvem bé. Qui no recorda però quantitats de gossos, encara que estiguessin lligats en els immensos arbres del Pujoló o de Goitallops, amb galledes d’aigua al costat per abeurar-los o gàbies amb cadells, un gran atractiu tant per a petits com per a grans. Era una fira no només per comprar sinó també per lluir gos. Ara només per això necessites deu mil permisos. Hem anat de mal en pitjor. Cada cop hi havia menys gossos. A més, els organitzadors han acabat deixant de fer les típiques competicions que es portaven a terme a Goitallops mateix, a Gasala o a Mont-rodon, la passarel·la de moda, l’exhibició de gossos (hi havia hagut fins a 20 races diferents) per convertir-se en una fira-mercat de productes i sense estar envoltat de la natura, que és tal i com va néixer aquesta fira.
Esperem que, a un any vista, l’últim cap de setmana de juliol, en un lloc o altre de Taradell, puguem tornar a gaudir d’aquesta fira. I que quedi clar que només és la meva opinió.
