Va ser màgic!

La primera vegada que vaig sentir a parlar de l’Envelat, crec que va ser a través de la meva iaia. Necessitava fer un treball de memòria històrica per la carrera de Periodisme i el vaig centrar en la vida de la Roseta. Recordo exactament l’entusiasme amb el qual parlava de la Festa Major de Taradell en la seva joventut i, anys més tard, de l’envelat amb els seus balls i “palcos” reservats per les famílies. Segurament eren altres temps, amb menys distraccions i molta feina, i la Festa Major era l’Acte de l’any.

Més tard, en converses familiars i documentant-me vaig anar copsant realment que l’envelat era un espai especial per a molts taradellencs. Jo ja vaig viure els anys de la carpa de Festa Major i, fins i tot, del primer Pujoló i sóc un ferm defensor d’aquest tipus de festa major popular, on et trobes a grans, petits i joves del poble amb converses, riures i bon humor a l’aire lliure.

Fa més d’un any que la idea de muntar quelcom rondava. L’Edu Morató va ser el primer que va rebre la proposta, contemplant ja la dificultat d’organitzar-ho al centre del poble pel fet que no s’havia fet mai en els últims anys. No teníem experiència i si es volia fer bé era molt moguda. Recordo que alguns companys més ho van saber després d’un sopar de balanç de la 1a Cronodipòsit. Vaig pensar que el millor moment era a les postres (són molt llaminers) i aprofitant la satisfacció que havia deixat la prova. Ningú va dubtar, tots van dir que sí ràpidament.

L’Ajuntament, a qui ja havíem exposat la idea informalment un temps abans, va escoltar-nos. Els vam portar una proposta molt treballada, altruista i plantejada com a prova pilot. Agraeixo la confiança que ens van fer. Coneixen el nostre tarannà i van destacar que saben que som gent responsable. Amb el seu Sí, la resta va ser una coordinació molt fàcil.

La idea incipient que portàvem al cap de l’envelat va fer-se realitat aquest passat 24 d’agost. Volíem un espai especial, quasi màgic, i intergeneracional on s’hi apleguessin grans i petits. De mica en mica vam anar tancant actuacions. Volíem que hi participessin molts taradellencs i crec, modestament, que ho vam encertar. Agrair a l’Esther i en Joan que els vam enredar quasi 10 dies abans, als pares de la Maga Game que es van deixar convèncer fàcilment tot i els nervis d’actuar a casa, als Boys Damm que quan van rebre el primer contacte van respondre entusiasmats amb la idea, i a l’Ivan Aumatell, que amb el perill de ser pare aquests dies, va dir sí a la primera.

També ens preocupaven els veïns. D’una banda, volíem reivindicar la Plaça de les Eres, un espai on molts taradellencs hem crescut i que els més nostàlgics recordem com l’escenari més important del nostre passat. Per això, una setmana abans vam repartir 70 cartes a tots els veïns de la Plaça i voltants, perquè coneguessin de primera mà la filosofia de la iniciativa.

Havíem fet previsions. Ens esperàvem que sortís bé. Però no la quantitat de gent que va venir. Teníem molt clar que una clau de l’èxit era que poguessim pagar totes les despeses de les actuacions, logística i organització. I si ens sobraven alguns diners, fer una aportació (encara que fos petita) a una entitat solidària. Per això, inicialment vam preveure 400 botifarres amb una part extra que poguessim tornar. Amb la beguda igual. Ja l’última setmana vam ampliar una mica la previsió i el mateix dia, abans de començar, teníem material per fer 500 entrepans.

Però les previsions van fallar. L’afluència es va desbordar. Sabíem que havíem de tenir botifarres fetes abans, però no va ser suficient. Sabem que la gent es va haver d’esperar molt i ens sap greu, però també volem explicar que vam fer mans i mànigues per atendre a tothom. Semblava la paràbola dels pans i els peixos que es multipliquen. Els meus companys van remoure cel i terra. Tot plegat algú havia marxat i tornava amb 100 barres de pa més, l’altre havia aconseguit trobar més botifarra, un altre portava gots. Com que els gots eren una mica més petits, vam abaixar algun preu. Després va venir quan s’acabava la cervesa. Vam tantejar tots els bars de Taradell per si ens venien algun barril, fins i tot, vam anar a Vic i Tona. Al final, vam aconseguir una mica més de cervesa de la gasolinera de Taradell, a qui agraïm que a mitjanit ens obrissin.

Ens havíem compromès a acabar a les 3 de la matinada. Jo vaig donar la meva paraula. A les 3 i 3 minuts la música s’acabava. I també ens havíem compromès a deixar la plaça endreçada. A les 4 de la matinada marxàvem a dormir amb tot l’espai net, com si no hagués passat res.

Sabem que no va ser perfecte. Ja hem analitzat i analitzarem què era millorable. Hem rebut moltes crítiques constructives i consells i ho tindrem en compte. Però, també hem rebut moltes felicitacions per la iniciativa. Vull agrair públicament als meus companys, pares i familiars, la feinada que van fer. Ells no van veure pràcticament cap actuació, però estaven contents. Jo no havia vist mai aquesta Plaça de les Eres tan plena de gent.

Per això, crec que Taradell ha deixat ben clar que és un poble d’Envelat. La iaia, si ho hagués vist, estaria plorant d’alegria de veure així la Plaça de les Eres.