Descobrim un nou país. Per segon cop viatgem fins a Amèrica del sud. Allà hi trobem una taradellenca, molt vinculada a l’agrupament escolta i també al Consell de Joventut fa uns anys. La Mariona Conde viu des de fa poc més de dos anys a Xile.
“Amb això de la crisi, la veritat es que estàvem una mica desmotivats amb la vida aquí i ja ens rondava pel cap anar a viure a fora on, podia ser que no treballéssim tampoc del que volíem, però on de segur, pel sol fet d’afrontar una vida nova, tindríem nous estímuls i motivacions”, explica la Mariona. Així, va ser com amb la seva parella, en Kim, es van decidir. El destí, Xile, va ser perquè en Kim havia estudiat a Vic amb un noi xilè amb qui matenia contacte i va ser qui els va proposar travessar l’oceà per muntar un negoci. Els van oferir una caseta de fusta al mig del camp.
És on actualment viuen, en una zona propera a la ciutat de Temuco, capital de la regió de La Auracanía, a més de 600 quilòmetres de Santiago de Xile i enmig de l’espai natural, el Monumento Natural Cerro Ñielol. Segons la Mariona, “les ciutats xilenes, al contrari dels paisatges naturals, solen ser força lletges, i Temuco no n’és excepció, però és una ciutat amb moltes universitats i força dinàmica”.
Així és com la Mariona es va plantar a la ciutat sense saber a què es dedicaria. “Tenia una mica d’estalvis i em vaig fer el propòsit de no agafar qualsevol feina sinó era quelcom que em motivés”, assegura. Però per no estar amb els braços plegats i conèixer gent va decidir dirigir-se a l’agrupació de circ de la ciutat. “Jo ja feia tres anys que feia trapezi, així que em va semblar una bona manera de distreure’m. Va resultar que realment a Temuco el món del circ estava molt tendre encara i, allà en comparació als altres, jo en sabia molt”, explica. Per tant, va decidir plantar-se pel seu compte i començar a fer classes de trapezi en un local del centre de la ciutat. “Al principi érem poquets, però actualment tinc més d’una vintena d’alumnes”, destaca i afegeix: “Estic molt contenta perquè no m’esperava que m’anés tant bé i perquè la gent ho gaudeix molt. A més, m’agrada tant que ni m’adono que estic treballant. És un luxe”.
Al principi, tot era nou i, sobretot, els va sorprendre la quantitat de gent que arriba a pujar als busos de la ciutat. “A vegades has d’empènyer per fer-te un lloc o quasi acabar seient damunt d’un desconegut”, destaca. Tot i això el balança és molt positiu. “Per nosaltres el viatge a Xile ha estat un canvi de vida total. Ara visc envoltada de camps i calma, a 25 quilòmetres de la ciutat, tenim un hort, una estufa de llenya i tres gossos. Sóc professora de trapezi i tinc molt temps lliure”, resumeix la Mariona.
Avui coneixerem una altra taradellenca que viu al Xile:
– Com es veu Taradell des de Xile?
Sempre massa lluny.
– Què és el que enyores o trobes a faltar més de Taradell?
Trobo a faltar els seus carrers nets i endreçats i, per suposat, la meva família i amics.
– El millor lloc de Taradell per tu? I per què?
És dificil triar-ne només un… em quedaré amb el castell d’en Boix i els seus paisatges. Seure en aquells sortints de pedra i veure el poble envoltat de verd és molt bonic.
– Quina anècdota, tradició o festa et ve al cap de Taradell?
M’agraden totes les festes en les que participava el CAU, el concurs de grills i cargols, la xocolatada al castell d’en Boix, les caramelles, la caminada de lluna plena… per mi són les millors, senzillament autèntiques.
– Un record de petita?
Quan vaig arribar a Taradell jo tenia onze anys i recordo molt bé les moltíssimes hores que passàvem al carrer,… patinàvem, corríem, berenàvem… i la sensació de llibertat que per a mi, que venia de la ciutat, suposava allò.
– Què li diries a un estranger si et demana per Taradell?
Que és un poble molt agradable, ni gran ni petit, que té de tot i on la gent et saluda pel carrer.
– Què exportaries de Xile a Taradell?
L’hospitalitat i l’afecte que tenen la gent d’allà. Són gent que utilitzen molt l’abraçada, que encara que no et coneguin t’ofereixen un te, que sempre et pregunten “com et sents a Xile?”. Potser és perquè sóc europea, però s’interessen per saber com vius allà i t’ofereixen suport per a tot. És molt reconfortant quan ets lluny de casa. No sé si nosaltres som tan amables i afectuosos amb l’estranger. Crec que no.
– Quant val un cafè a Xile? O algun altre producte?
Un cafè val 1.200 pesos, que no arriba a dos euros. Agafar un autobús de Temuco a Santiago (8 hores de viatge) un dia de cada dia et val 9.000 pesos que són uns 12 euros. Dinar un plat complet amb pa, beguda i postre et costa l’equivalent a 4 euros.
– Una tradició o fet que et va sorprendre de Xile?
La seva obsessió per fer “asados” (graellades tipus barbacoa), per molts la màxima expressió de la diversió, el poc respecte per la puntualitat o el compromís, la mescla d’allò antic amb allò més modern.
Una altra cosa molt característica d’allà és la quantitat de gossos abandonats (perros vagos, en diuen) que hi ha a tot arreu, els carrers en són plens i la gent ho troba normal.
– A quin lloc de Xile portaries un visitant?
El portaria al Parc Natural del Conguillio que és molt a la vora d’on visc, i amb una excursió suau d’un dia veus reunit en un sol paisatge el més representatiu de la zona; el bosc d’Araucaries, que és l’arbre autòcton, el volcà Llaima que és un dels més actius del país i d’Amèrica del sud i tots els llacs d’aigua turquesa que l’envolten. Si tens sort també pots arribar a veure algun còndor.
– Tornaràs a Taradell?
Sempre aniré tornant, encara que no sigui per quedar-me.
– Si haguessis de definir amb una paraula Taradell, quina seria?
Sería potser “el niu”, jijiji.
