Els fabricants i venedors de cartolines estan d’enhorabona. També els de ceres i llapis de colors. Moltes llars de Catalunya dedicarem aquesta setmana a les nobles arts del pintar, retallar i enganxar. Tallers clandestins d’independentistes, nacionalistes i altres espècimens utilitzarem les nostres tardes per confeccionar un punter que servirà, primordialment, per indicar-nos una direcció concreta, coneguda i desitjada. Els taradellencs apuntarem amb color blau cel però, al cap i a la fi, hauríem assenyalat amb les mateixes ganes amb una altra tonalitat. Perquè el futur que ens espera és de colors, i com més àmplia i diversa sigui la gamma pantone, més representats ens sentirem tots en el nou país.
La setmana del zum-zum ha començat. Comença com un brunzit, imperceptible, i va creixent en paral·lel al neguit col·lectiu. Rebem estímuls i informació a doll: els mitjans escrits, la televisió i la ràdio, les converses de cafè, els missatges de whatsapp. A quina hora baixareu? Portareu entrepans? On aparcareu? Les corredisses per comprar la samarreta a la parada de l’ANC; les corredisses per veure si encara hi cabem al bus.
Estic convençut que Taradell respondrà una altra vegada. Així ho hem fet cada Diada, com la resta de catalans. I la resposta no només es fa evident en dates assenyalades com la de divendres: el zum-zum ja s’ha instal·lat en el nostre dia a dia. Enguany, la diada és el primer capítol d’una tardor il·lusionant —també perniciosa i plena de desgast, no ens enganyem. L’èxit de la Diada es valora sempre en quantitat d’assistents, però crec que cal també valorar-la en la qualitat dels mateixos: la fortalesa i la rauxa dels convençuts; el neguit esperançat dels recentment incorporats; la pluralitat de pensament i d’objectius brillantment metaforitzats per una paleta de colors diversa, que omplirà la Meridiana de cap a cap.
No sabem si el zum-zum aprendrà a impostar la veu i a parlar amb veu alta i clara. Però queda clar que ajuntaments, institucions, entitats, associacions i la població en general estem construint una base sòlida, global i perdurable en pro d’un nou país. I aquesta feina no serà en debades.
El zum-zum ha començat amb un xiuxiueig però acabarà, com sempre, amb estrèpit. I és que ens agrada fer soroll.
FOC A LA TRAMPA! (adaptació)
“Si no hi ha res, senyors,
si amb un bastó ens foteu la melsa,
amb una llei la casa al riu
i amb la paraula ens feu el sot per clauficar-nos;
si no hi ha res, senyors,
si això de tots se’ns esbarria,
si la barraca ens cau a terra
i la terra us la mengeu fins embafar-vos;
si no hi ha res, senyors,
si us heu venut la mort dels morts i la memòria,
si feu la claca als coronats amb la sang nostra
i us encardeu dels guirigalls i la revolta;
si no hi ha res, senyors,
ho estripem tot —foc a la trampa!—
i sense res, comencem buits, pensem de lluny,
pensem d’arran, fantasiant, amb l’amor viu,
de cap per avall, fent-ho de tort, amb l’estimera
o fent qui sap ni com ni quan ni cap a què
però fent-ne món, collons, i sent-t’hi tots,
sinó no compta.”
Blanca Llum Vidal
