No sé on vaig llegir alguna vegada que el dolor et fa sentir viu. Carai, quina gran veritat! Però, carai quina ‘putada’ (perdoneu el vocabulari, però hi ha paraules que descriuen millor els sentiments).
La vida és molt injusta. És una reflexió que segur molts de vosaltres heu fet més d’una vegada. Hi ha desgràcies i fets que no haurien de passar mai. Que un no està preparat per acceptar, malgrat que t’expliquin les causes mil vegades.
La mort de l’Arnau, amb només vuit anys, és un fet tràgic. No vull remoure sentiments. Però, és en moments tristos i desgraciats que et toquen de prop, ja sigui com a veí, amic, familiar o conegut, quan veus les coses amb una perspectiva diferent.
Durant tota la setmana passada he estat pensant en aquest escrit que ara publico. Després de viure l’acte solidari per lluitar contra la malaltia X-ALD del diumenge 4 d’octubre amb una sala de can Costa plena de gom a gom, crec que molts vau sentir les emocions a flor de pell. A alguns segur que se us va escapar alguna llàgrima i d’altres, fent esforços per no emocionar-vos, vau sentir ràbia per aquesta injustícia.
Fa poc més d’un any en aquesta web publicàvem una notícia on destacàvem un subcampionat de Catalunya benjamí de trial de l’Arnau, juntament amb èxits dels seus joves companys. Collons, per això hi ha aquesta web. Per publicar notícies positives, per donar rellevància als taradellencs, a iniciatives, a entitats… O per fer crides a la solidaritat.
Tots recordeu l’allau de persones que van fer-se donants de medul·la òssia, quan ens vam fer ressò de la crida que feien els seus pares. En aquests casos, com en d’altres crides que hem viscut perquè la gent ajudés, segur que heu copsat com es mou Taradell. Jo des d’aquesta web tinc una posició privilegiada. Ho puc copsar ràpidament, controlant les multitudinàries visites que té la web a l’instant davant de casos excepcionals. Per això, ha de ser aquesta web. Per ajudar!!!
Us podria donar molts exemples del servei que ha fet. Però, no puc treure’m de sobre el regust dels pocs casos en què he hagut de publicar alguna notícia fatídica o les crides, el ressò d’actes solidaris o els clams per sumar, no han acabat servint de res.
Segur que molts direu que, fins i tot en aquests casos, sí que ha servit. Perquè s’ha pogut demostrar que Taradell, quan vol, es mou, reacciona i s’uneix demostrant que no hi ha res impossible. Que quan es tracta de moments decisius, de tot o res, els taradellencs fan que ens sentim enormememnt orgullosos de ser d’aquest poble. Això es podria extrapolar també als catalans.
Però, en més d’una ocasió he hagut d’escriure notícies que hagués volgut estalviar-me. Hauria volgut tancar l’ordinador de cop. No prémer cap tecla i fer un ‘reinici’ si hagués servit per canviar la realitat. En massa ocasions he hagut de fer esforços mentre teclejava perquè no em caigués alguna llàgrima o teclejar evitant pensar en el cop anímic que suposa per la gent i els familiars més propers rebre una notícia fatídica. I jo no vaig estudiar per escriure això!
Mentre aguanto les llàgrimes, escurant el nas, i se m’estreny el coll, he d’allunyar-me un moment de l’ordinador per no sucumbir. I penso: Tant de bo pogués escriure la notícia que l’Arnau ha tornat a fer un nou podi…
