Els meus fills se me’n queixen. Em diuen buscadora de catalans. En trobo fins i tot a la sopa. Però més d’una vegada m’ho han hagut d’agrair, quan creien que ningú no els entenia i en el lloc més insospitat algú comprenia el significat de les queixes que engegaven. Hi ha indrets on no és sorprenent, per exemple Mèxic, però n’hi ha d’altres on sí que som rars, com Papua Nova Guinea, posem per cas.
Ara mateix puc anar a dinar al Cuines, d’un grup barceloní. I fer exercici al Mundet, club que deu la seva fundació al mateix mecenes que les llars de Barcelona d’igual nom. Puc llegir al diari articles d’un tal Puig, eixugar-me les mans amb tovalloles Sol’a i llogar una bicicleta amb un sistema municipal semblant al de Barcelona.
I aquí és on volia anar a parar. Cinc anys després de marxar-ne la Ciutat de Mèxic ens acull amb algunes bones notícies. Les dolentes ja s’encarreguen de divulgar-les dia sí dia també els grans mitjans de comunicació, des de la creixent desigualtat fins a la màxima violència. Una bona nova és que en aquest període de temps tan curt la bibicleta ha guanyat espai enmig del caos vial. Sincerament no sé com molts s’atreveixen a pedalar enmig de les grans avingudes amb uns trailers de doble tracció que només de veure’ls espanten.
Però sí. El sistema ecobici funciona. Amb un arrendament anyal o diari tens desenes d’estacions on agafar-ne o deixar-ne. I malgrat el fred que ja ens ha arribat aquest cap de setmana de mitjan octubre, veus usuaris pels carrers, tant si tenen carril bici, que pocs automobilistes respecten, com si no.
Una altra novetat positiva són els jardins verticals o envans intel.ligents per absorbir la pol·lució. La regió més transparent que va donar nom a una novel·la del malaguanyat Carlos Fuentes, gràcies als contaminants dels vehicles i de les indústries, es va convertir en una de les ciutats més contaminades del planeta. I la seva altitud, per sobre dels 2.000 metres no hi ajuda gaire. Per això qualsevol iniciativa verda és benvinguda. I m’han sorprès els jardins verticals, alguns exquisits, en algunes façanes de propietat privada. En alguns terrats públics he llegit que tambe n’hi ha, però la seva conservació deixa molt a desitjar, per la ineficàcia secular. Però hem quedat que parlaríem de bones noves. I una altra és que gràcies a les xarxes socials sembla que la participació ciutadana es va fent sentir en petites coses per millorar-ne la qualitat de vida.
La celebració de qualsevol esdeveniment és habitual. Els llocs de flors al carrer són una altra meravella, per la diversitat i bon gust a l’hora de fer rams. Ara mateix que s’acosta Tots Sants i el Dia de morts, una de les celebracions més arrelades a la sincrètica societat mexicana, el groc-ataronjat del cempasutxil –en nahuatl vint flors- és omnipresent. A mi em recorda que més val regalar les flors en vida. Gaudim-ne!!!
