L’essència d’aquella olor de carrer

Cada 20 de gener es llevava a les quatre o quarts de cinc del matí per preparar les peroles de xocolata desfeta i una petita dosi extra. Aquella que més tard, cap a les vuit servia perquè tots esmorzéssim i, fins i tot, per a alguns coneguts que venien a fer una visita amb premi gastronòmic.

La festa de Sant Sebastià, des de fa uns anys denominada Festa Major d’hivern de Taradell, sempre ha tingut una olor peculiar. No em refereixo a la de la xocolata desfeta, íntimament lligada a aquesta festivitat. Sinó un aire i essència de poble. Recordo que el carrer la vivia de forma especial. Faig referència al tram de baix del carrer Sant Sebastià, perquè és on vaig créixer. A casa la iaia, can Vivet.

Les mestresses del carrer, veïnes que sempre veies com a molt grans d’edat, malgrat que possiblement rondaven tot just la seixantena, eren les encarregades de fer la xocolata desfeta en grans olles. Can Xec, Can Garriga del Vi, Can Titu, Can Meru, Cala Corona, Can Capellà… Es notava que era una festa que sortia dels propis veïns.

En aquells anys va ser quan vaig veure les primeres garlandes. Recordo que eren rectangulars i amb els colors de diferents països del món, si no m’equivoco. Tampoc hi faltaven les tires de bombetes de colors, que jo sempre havia vist a la discoteca de ca la iaia (sí, teníem una discoteca i algun dia ho explicaré).

Fins i tot, havíem maleït amb els cosins el res del rosari. Recordo arribar de jugar de la Plaça de les Eres i prohibir-nos entrar al menjador perquè hi havia les veïnes resant el rosari. Es feia a casa la iaia per la festivitat de Sant Sebastià perquè normalment eren jornades de molt de fred i era la casa que quedava just al davant de la capelleta de carrer que encara avui acull el sant. Havíem de distreure’ns a la cuina sense poder veure la televisió.

Però sens dubte l’orgull principal era viure el dia de Sant Sebastià sabent que a casa la iaia no hi faltaria la xocolata desfeta, que es repartia cap a quarts de 10, just davant la porta d’entrada (perquè quedava de cara al sant). Almenys els primers anys ens hi reuníem tots a primera hora i després participàvem dels actes. Recordo que era el dia on descobries els capgrossos. No sé perquè en aquell dia recordo més els capgrossos que els gegants. I havia sentit explicar moltes vegades que l’avi i la iaia havien anat a Barcelona a comprar els primers capgrossos del carrer. Que van baixar a Barcelona en cotxe i enmig de la ciutat comtal la iaia amb tres grans caixes esperant que arribés l’avi, i que llavors aquestes no entraven al vehicle.

Eren anys on hi havia molta activitat, ballets, la gimcana de cintes amb les bicicletes, exhibicions de motos, jocs de cucanya… Algunes coses les recordo vagament. Però sobretot, eren anys d’essència. L’Ajuntament de Taradell ha mantingut la tradició aquests últims anys i és d’agrair. Però aquells eren anys on els veïns portaven el pes de l’organització. Anaven casa per casa venent números per la rifa. En els anys que no hi va haver esbart o grup dansaire, era la mateixa canalla del carrer, juntament amb amics, els qui protagonitzaven els ballets. I es notava que s’estimaven cada racó del carrer, cada portal, cada bri de pols i gra sorra, i cada fragment de façana desgastat i desprès. Sens dubte, la sensació que es té quan veus que la gent organitza i fa coses perquè se les estima, és impagable.

I és que, almenys el tram de casa la iaia, era un carrer que havia compartit moltes coses. Naixements de fills viscuts quasi com un esdeveniment familiar per a tots els veïns, maratons de televisió davant l’aparell que només tenia una casa, primeres trucades des de l’únic telèfon del carrer, suspendre els actes perquè un veí havia mort el dia abans de Sant Sebastià.. Jo no vaig viure aquests moments, però ho havia sentit explicar múltiples vegades. I realment es notava cada 20 de gener.

Recordo tenir la sensació que el carrer de la Vila era el carrer principal de Taradell, però el carrer Sant Sebastià era el carrer de poble. El de l’essència.