Deu ser que el gener ens posa a tots una mica melangiosos. Tantes festes tradicionals seguides al poble ens treuen emocions passades. Aquest any just vam poder viure la inigualable Nit de Reis poques hores abans d’emprendre el vol cap a la Ciudad de México, nou nom que rep el Districte Federal. Llàstima que hi havia escassetat de barballó. Però vam compartir les atxes dels germans.
Acabat el sopar de comiat, a mitjanit, vaig caminar tot el carrer de la Vila. Em vaig adonar de la rapidesa i eficiència amb què treballa la brigada municipal. Just unes deixalles tan oloroses, però suposo que perilloses com les petites fogueres d’espígol.
És una nit d’il·lusió, però crec que també caldria una mica de civisme. O és que els abrics i anoracs no porten butxaques, com les americanes d’aquells que no volen rebre sobres corruptes? Ho dic perquè a l’estesa de les canyes i troncs de les atxes s’hi agefeixen milers d’embocalls dels deliciosos i enganxosos caramels de goma que llencen els patges reials. Costa tant de mostrar als infants que no cal embrutar els carrers ni de nit ni de dia?
El mateix plantejament faig en nits com la del polèmic, per altres raons, Birracrucis. Només l’he viscut una vegada, per raons de calendari escolar. Però vaig pensar que seria bo donar a tothom una motxilla i que hi anessin ficant les llaunes. Per molt que paguin qui ho netegi volant, tant bon punt van passant, no m’agrada aquell devessall metàl·lic momentani omplint carrer i places. A banda de l’altra greu problema de manca de WC públics…
Com també m’enfurisma haver de mirar on trepitjo per culpa dels amos de gossos. He vist que a la pàgina web No ets de Taradell… hi ha hagut un petit diàleg sobre aquests pocavergonyes i em repeteixo: hem de ser molt més estrictes en algunes qüestions per conviure a gust. I una és en la de no embrutar i fer possible que la vila llueixi i que la brigada es pugui dedicar a menesters menys peremptoris.
Per cert, tornant al títol, vaig caminar segura. Els darrers anys he viscut a grans metrópolis, de més de 20 milions d’habitants, on caminar sola de nit és desaconsellable. I per a mi és un plaer poder-ho fer: carrers il·luminats, veïns amatents que –pressuposo– si sentissin uns crits d’auxili respondrien i potencials noses massa conegudes que et fan canviar de vorera, si cal. Mai no he pensat que estic bé perquè hi ha una policia municipal que vetlla per la meva tranquil·litat, tot i que és desitjable que hi sigui pels que caminen tot l’any i no pas la màgica Nit de Reis.
Un desig és que amb els poc més de 6.300 habitants que deu tenir ara mateix Taradell, segueixi aquest mínim de convivència: els veïns, com recordava un expert dijous, 21 de gener, a la Contra de La Vanguardia, tenen un paper clau a complir i fer complir la llei. I afegia que un bon poder local pot fer moltíssim per donar feina als seus joves i als que estan a l’atur… això ja depassa aquest article, però com que la formació i l’ascensió social és una de les meves dèries us aconsello l’entrevista.
