Petits plaers

Diu l’escriptor nourec Karl Ove Knausgard al primer llibre ‘La mort del pare‘, dels sis volums que conformen ‘La meva lluita’, que “les coses que es veuen cada dia són les que mai no es veuen“. Una reflexió que, amant com sóc de les cites que m’agraden, no vaig tardar a apuntar al meu recull particular.

I és una sensació que tinc últimament amb Taradell. El fet de marxar de nit i tornar quan ja s’ha fet fosc diàriament fa que, especialment, als caps de setmana absorbeixi a marxes forçades el flaire taradellenc. I potser quan aquesta realitat la vius cada dia, no n’ets tan conscient o ho valores menys. El dissabte s’ha convertit en el dia preferit. Quan la majoria de taradellencs aprofita per deixar quasi desert el poble amb aspiracions de descobrir i gaudir de paisatges exteriors que potser consideren més bells o diferents dels quotidians, jo en moltes ocasions, si no he de fer res o no tinc cap altra proposta, goso practicar un dels esports menys coneguts: aparcar les presses.

És curiós com després de conviure enmig del tràfec de ciutat, practicar els eslàloms buscant els semàfors verds o sobreviure a l’olorosa llauna de sardines del metro, arribes a estimar petits plaers de poble. Em refereixo a caminar sense urgències pels carrers, sovint silenciosos, en algunes ocasions abrigat per aquests primerencs rajos de sol que et fan intuir la primavera. Entrellucar algun petit detall, cohibit pel fred o embolcallat per la boira, menys ufanosa que la vigatana.

Disfrutar els tallats d’havent dinat, solitaris o amb amics, repassant la premsa sense més objectiu que gaudir del moment. Sentir el cant d’algun ocell que enmig de la quietud sobresurt i que cap soroll automobilístic és capaç d’eclipsar. O descobrir l’aparició insòlita d’alguna merla amb el seu bec vermell, solitària, perquè diuen que no viuen en grup.

Ja no dic poder travessar el Pujoló xafardejant sobre qui sortirà de l’EAS o dedicar més estona a arribar-te al Castell per contemplar la panoràmica taradellenca amb la Plana de Vic al fons. Per no enumerar la llista llarga d’indrets que tenim a quatre passes.

Instants, alguns ni tan sols conscientment, que et deixen aquell regust de felicitat i pau amb un mateix i que no pots explicar amb un article, però que saps que estàs vivint i gaudint. I que són únics. Indescriptibles. Fins i tot, superiors a l’etiqueta de ‘petits plaers’ on pretens guardar-los ben tancadets sota pany i clau. No fos cas que els perdessis.