Em dol no votar

Des que visc fora he intentat votar a totes les conteses electorals on podem, ja que penso tornar i prefereixo contribuir a decidir jo, que no pas aquell senyor que es va treure la ciutadania espanyola –cas verídic succeït al meu davant al consolat de Miami– i que no sabia quina ciutat posar per poder-hi votar… M’agrada poder exigir a uns i altres que es fixin de veritat en què convé més a la ciutadania i no pas a ells.

Hi ha urgències que traspassen l’oceà. Aquest diumenge 5 de juny hi ha hagut eleccions a governador a 12 dels 32 estats mexicans i a molts ajuntaments, a part d’una mena d’Assemblea Constituent a la Ciutat de Mèxic (aquí no tenen cap problema en fer una Constitució d’un any per l’altre!).

Les comparacions són fora de lloc. Però a vegades no valorem prou allò que hem aconseguit i llencem massa terra a la nostra teulada. Quan llegeixo als diaris que han assassinat candidats; que han deixat caps tallats prop d’algunes caselles electorals; que hi ha hagut “balaceres” al costat d’una taula electoral; que s’han fet llistes sobre qui votava i qui no; que han regalat viandes als que votaven; que els diners en efectiu, per comprar voluntats, han augmentat escandalosament els darrers mesos respecte a d’altres eleccions anteriors, penso: que bé arreglar-ho tot dialogant o sense dir-se ni piu, però sense violència.

D’altra banda hi ha problemes que són comuns arreu del món perquè la cobdícia humana és única. I no és honest qui no roba, sinó qui podent robar no ho fa. Per això a Mèxic també insisteixen en fer complir les lleis anticorrupció i que els diners robats o aconseguits il·lícitament tornin a les arques públiques. No n’hi ha prou amb la pena del Telenotícies: sortir detingut, anant bé emmanillat que és més impactant. La justícia, per ser-ho, no pot ser eterna sinó àgil. La transparència pública ha de ser absoluta. I en aquest darrer aspecte portem molt per endavant.

Però la veritat és que m’ho posen difícil per votar. I com a mi a desenes de milers d’emigrants. El tràmit és d’allò més complex, vot rogat en diuen, i en el cas que l’arribis a demanar mai no m’han portat les butlletes a temps. Tot depèn de l’eficiència d’uns i altres, però per adobar-ho ara mateix a Ciutat de Mèxic ni Correos funciona: no m’ha arribat cap de les cartes o documents personals que encara estic esperant i que em feien especial il·lusió, ara que se n’envien tan pocs.

Malgrat el cansament de tot plegat, la falta de confiança en els polítics i la manca de lideratges morals, m’agradaria votar per poder exigir, tal com ho fem amb els polítics del municipi que no els deixem ni escoltar la música en pau. Però és un gust tenir-los a prop i poder-los engrescar, aplaudir i criticar.