Mira que us ho tinc dit. Ja no sé dir quantes vegades en els darrers mesos ho heu fet.
La darrera va ser fa mig anyet, al desembre.
Però vosaltres que dieu escoltar i estar al servei de la gent, quan us diem alguna cosa, ni cas. Per una orella us entra i per l’altra us surt. Sense gaire temps de romandre al vostre privilegiat cervell, no fos cas que ho acabéssiu assimilant, i això podria esdevenir perillós.
Si. Hi heu tornat. Sense escrúpols, pels diners que costa. Sense vergonya per les mentides que, la majoria, hi deixeu anar tal com raja, pel boc gros. Sense por a fer el ridícul, doncs aquest ja forma part en la majoria de les vostres vides.
No vull rebre aquests sobres de paper, o de plàstic, multicolors al meu nom o dirigit als residents de la meva adreça, i em dieu que envieu un sobre per casa i així estalvieu diners i paper.
Fins no fa gaire jo era dels que els obria i se’ls mirava. Fins i tot hi va haver una època que em llegia el contingut. I m’entretenia a buscar noms coneguts o curiosos a les llargues llistes que adjunteu.
És preocupant veure que molts d’aquest noms, fa anys i panys que els vaig retrobant continuadament a les zones superiors d’aquests llistats. Es veu que el verb renovar, cedir el pas, apartar-se, alternar… no entren a les vostres llargues relacions de verbs en temps infinitiu ni tampoc a les de bones intencions. Tots repetiu un munt de mots: canvi, corrupció, ciutadans, problemes, benestar, pensions, atur, treball, referèndum, gent, constitució, sobirania… I els més atrevits, fins i tot independència.
I els més porucs, unitat.
Molts tenim la tentació de retornar-los. Però com que sou més espavilats que la pell del dimoni, no hi poseu remitent.
I si els deixem a la bústia directament, on van a parar?
Em miro les fotos, gran invent el del photoshop… i podrien ser perfectament l’anunci d’un dentifrici, o d’un detergent, doncs les camises blanques abunden arreu.
Fins i tot deixeu en evidència que heu renunciat a moltes coses. Aquells que teniu per símbol un puny clos i una rosa vermella, amb l’ajuda d’una lent d’augment l’he pogut trobat, l’heu substituït per un camp ple de roselles, o gallarets si ho preferiu, i ens voleu fer dipositar un sí a l’urna. Ara sí? Quan una bona de catalans varem votar SI-SI en un referèndum que vosaltres vàreu desqualificar barroerament i no vàreu demanar el vot en cap sentit, ara demaneu el Sí? Qui us entengui, ja us comprarà…
També he de dir-vos que al moment de redactar aquestes ratlles, només he rebut el sobre dels quatre partits que tenen arrels més enllà de les terres catalanes.
I vosaltres els nostrats què feu? Encara esteu fent cua a correus amb els sacs plens de sobres? Els altres han estat més matiners? O tenen un cunyat que hi treballa i els hi ha colat les saques per una porta lateral?
O potser esteu fent cas al meu prec?
També deixar constància que qualsevol eslògan polític que contingui una enorme X al mig d’unes paraules em posa summament nerviós, i més si la darrera paraula és Catalunya. Deuen ser coses de la memòria visual. No entro en continguts de programa ni en res més. Però crec que quan volem fer una renovació i un canvi de mobles a casa nostra, no n’hi ha prou amb treure’ls tots al carrer, tornar-los a entrar i canviar-los lleugerament de lloc. No és una renovació, és una re-ubicació.
També he vist una candidatura dual. Una parella, un tàndem…
És realment per anar tots dos a una o es tracta que un vigili l’altre, i el corregeixi quan calgui. O hem recuperat la figura del mestre i de l’aprenent?
Si us plau, la propera vegada no m’envieu aquests papers, que a molts ja no ens fan gaire gràcia, tot i que darrere nostre tenim familiars que van perdre la vida, defensant la democràcia o van patir penúries de tota mena, i van estar moltíssims anys desitjant votar, i tardaren molts anys en poder-ho fer, no ens feu perdre el tremp ni la il·lusió de votar a aquells que creiem els millors, i que parlaran amb la nostra veu i el nostre cor allà on calgui.
La propera vegada, feu-me arribar solsament un full. Us ho prego. I serà la millor propaganda electoral de la història, n’estic ben segur.
Aquest full, gairebé tots els ciutadans el tenim. Alguns més curt que altres. Altres amb una llarga llista plena d’interrupcions en el temps.
Ja sé que us fa certa por. Però tranquils que no passa res….
Au va! Que no sereu els primers a mostrar el vostre full d’experiència laboral!
Aleshores crec que l’interès pels nostres politics, creixerà.
Torà, 13 de juny de 2016
