L’últim dia que ens vam veure, dimecres, vàrem parlar dels nostres d’esmanegats cors i dels nostres metges… Qui m’ho havia de dir que la colpidora notícia m’arribaria mentre feia gestions entre el Tonis de Taradell i un meu veí de Cervera, disposat a despendre’s d’un parell de carros i un tou de material de la vella pagesia….
La teva bonhomia ens farà molta falta, i ja no la tindrem més, mai més. Ja no podrem riure’ns junts dels carallots que surten als diaris esportius.
Moi, Moisès, ja estic trobant a faltar la teva mirada profunda desde la teva talaia que tot i semblar que no em veiéssis, i si algun cop passant pel teu costat no et deia res, tu em sorprenies amb una salutació i amb un just retret…
Crec que ningú m’havia explicat mai tant apassionadament la seva feina i el seu paper dins l’empresa.
Quan anant amb el camió, d’acompanyant, em veies, feies tocar el clàxon al conductor i darrere el vidre de la finestra el teu somriure i la teva mà m’acompanyaven la resta del dia.
Quina putada l’hi has fet a la Maria, Moi! Que sola l’has deixat! Que sols ens has deixat a tots, òstia!
La teva gran bondat, on ha anat a parar? A qui l’has cedit? No pot ser que s’hagi perdut.
La mala bèstia de la mort, egoista de mala manera, ens priva de la presència de les bones persones com tu, perquè també les vol per a ella.
Bona cursa, Moi.
Amb afecte.
Josep Miret
