Enguany es compleixen quaranta anys de molts esdeveniments i projectes, col·lectius sobretot, que amb la fi de la dictadura franquista es van poder posar en marxa: Marxa de la Llibertat, del primer pseudo-lliure 11 de setembre, el diari Avui, el Teatre Lliure…
Però també se’n commemoren vuitanta de l’esclat de la guerra civil, el fet històric més important de la nostra història contemporània, i qui sap si el més decisiiu, de moment i fins ara. Res ha marcat a més generacions durant el segle XX, i XXI, i que encara està lluny el dia que ens poguem sentir lliures del pes i les ombres d’aquell conflicte.
Encara fa por i mandra parlar-ne obertament i tots i els intents per part de la societat civil per localitzar, excavar i sebollir les milers de víctimes que resten per aquests móns de Déu, soterrades de qualsevol manera en les prop de 400 fosses localitzades, moltes encara per localitzar i l’immensa majoria per excavar i identificar als allí restants.
En el Ple Municipal del passat 1 de juny, per unanimitat es va aprovar una moció de suport al Banc d’ADN, impulsat per la Universitat de Barcelona i la Fundació Bosch i Gimpera, per identificar les víctimes de la guerra civil i de la postguerra.
La moció, a banda del suport institucional, recull la difusió del Projecte, organització de conferències, formació del personal de l’ajuntament per a la informació pública relativa a aquest assumpte i assessorar als possibles familiars de persones desaparegudes.
El passat dia 7, la Generalitat, mitjantçant l’acord entre els departaments de Salut, Justícia i Afers exteriors, fa pública la creació del seu propi banc d’ADN.
Ara tothom que tingui un parent mort o desaparegut, i no hagi donat ja les seves mostres biològiques, podrà fer-ho gratuïtament, i el laboratori de Genètica de l’Hospital de la Vall d’Hebron, bastirà una base de dades amb els perfils genètics, que es creuaran amb els resultats obtinguts a rel de les excavacions de fosses. Prèviament cal fer la inscripció al Cens de Desapareguts.
La guerra civil a Taradell va suposar la mort o desaparició de gairebé 100 persones. Nascuts, residents, refugiats o soldats en retirada. 46 d’ells moren en accions de guerra i bombardejos. 14 a causa de la violència revolucionària. Nou afusellats. Nou de malaltia. Vuit moren sent presoners. Quatre són desapareguts, i la resta moren en diverses circumstàncies.
De tota aquesta gent em consta que encara hi ha descendents directes vius. Alguns amb molts anys a sobre.
Aquestes persones són les que haurien de ser informades i assessorades sobre aquesta possibilitat. En molts casos potser ajudar-les a fer tràmits i facilitar les gestions a fer.
Per altra banda, caldria informar a la Generalitat de l’existència d’una fossa al cementiri de Taradell. Hi ha documentació del lloc d’enterrament d’almenys tres soldats morts al bosc del Ricart, el dia 2 de febrer de 1939, dia de l’entrada de l’exèrcit nacional. I també hi ha testimonis del trasllat al cementiri de diversos soldats morts, trobats a la carretera que va a Sant Miquel de Balenyà. Segurament d’aquests mai en sabrem ni el nombre, ni la identitat.
I com que l’obertura de la fossa sembla bastant complicada i difícil, ara per ara, seria bo instal·lar una làpida al lloc d’enterrament, amb el nom d’aquests tres soldats, dos d’ells de 17 anys, en sabem els noms, en sabem les dades, conec a dues de les famílies.
No els deixem en l’oblit perpetu. Cal no oblidar ni obviar cap nom, que ja n’hi ha prous que s’han perdut per sempre.
I penso en els 25 soldats catalans que he localitzat aquest estiu, que moriren al camp de concentració de Santa Maria de Oia, a Pontevedra. Enterrats en un pedregal i oblidats per sempre més. Ni una menció. Ni una placa. Ni una trista creu. Segurament els seus ossos mai seran exhumats. Potser hi faran un hotel al damunt, o un camp de golf…
Ells, com centenars, morts per camps de concentració i presons espanyoles no tindran la sort que un familiar lliuri una mostra genètica, perquè potser ignoren on, quan i com moriren. El programa només contempla les fosses en territori català.
Els que ens diuen constantment que la llei és per complir-la, en aquest cas se la passen per l’arc del triomf.
Donec perficiam!
Josep Miret
Taradell, 10 de setembre de 2016
