És que sempre s’ha fet així

Si féssim una llista de les frases que més detesto, aquesta ocuparia un dels primers llocs. Sobretot perquè aquest sempre respon a la percepció subjectiva de qui parla, que no hauria d’expressar-se en aquests termes, atès que no és etern i no ha existit en tots els plans temporals. Caldria dir, més aviat, jo (o nosaltres) sempre ho he(m) fet així, però denotaria un egocentrisme molt marcat i no interessa. Tanmateix, però, per què precisar si generalitzant tot sona més verídic i ens ho traiem de sobre?

També és una fantàstica sentència quan no hi ha bones i contundents raons per fer les coses. Per això es tira de tradició: la referència als costums ancestrals tapa l’absència d’arguments. I avall. I, finalment, la frase en qüestió serveix d’escut per evitar qualsevol idea nova que no sigui la del propi emissor, qualsevol pensament que no sigui l’únic. O, si més no, s’utilitza per la mandra que fa mirar o fer les coses des d’un prisma diferent.

Per mi, un dels mals endèmics dels pobles—com Taradell; com tants d’altres— és l’encastament en el ‘sempre s’ha fet així’. I concretament em refereixo als actes culturals, les festes i la gestió d’associacions i entitats, parcel·les habitualment inamovibles i molt difícilment qüestionables. Deixant de banda que no dubto gens ni mica de l’enorme treball que s’hi fa, bé és cert que proliferen els casos on la mediació acaba sent impossible i el resultat final és que la tradició és la tradició, i que no hi ha possibilitat de canvi.

Qui més qui menys ha sentit—o viscut— aquest contrasentit que és el voler col·laborar o participar activament d’una festa o d’una entitat i trobar-se amb una frontera. També existeix, no cal que fem veure que no, aquella dicotomia entre els de dins i els de fora. Els que hi són de sempre i els que s’incorporen. La teoria diu que tothom és benvingut, però a la pràctica es juga amb les normes del que ja hi era, simplement perquè ja hi era. Darrerament hem escoltat històries —déu em guardi de posar-li noms o cognoms— cadascuna més esperpèntica i recargolada, on el gènere o l’edat han esdevingut impediments quan s’haurien de tractar com oportunitats de créixer i ser més i millors. En altres casos, la manca absoluta de diàleg o de voluntat d’adequació ha estat un tema de discussió i de cop de mà sobre la taula. Aquell sentit de la propietat tan estrany d’entendre.

Sovint s’interpreta que allò que s’ha fet sempre és la forma correcta d’actuar i jo em pregunto si reproduir els costums que han prevalgut és el millor que podem oferir als infants que, no ho oblidem, són el relleu i la pervivència de la nostra cultura local. Parlant de cultura, crec que caldria transmetre-la des d’una perspectiva més crítica i enfocada a l’evolució, ja que es tracta d’oferir l’opció que nens i joves recreïn d’una manera més lliure aquesta herència, fent-se-la pròpia. Si volem que se la sentin seva, el mimetisme no és la resposta. No han de reproduir constantment el fet cultural, l’han de construir a la seva manera.

Escoltar propostes. Entendre que formem part d’un col·lectiu. Evitar personalismes. Obrir els ulls per detectar mancances i necessitats. Posar-ho tot en dubte en pro de la millora. Aquest és el camí.

Tinc dos amics, nois, que són parella. Em pregunto què passaria si volguessin ballar el ball del ciri. Tinc algunes amigues, noies, que potser voldrien ser algun dia en Toca-Sons. Podrien? I parlant de nens: Si les escoles aposten per barrejar-los per edats, per sexes, sense crear distincions ni limitacions, per què no apostem per la mateixa direcció en el món associatiu? El sempre s’ha fet així ha de ser la vara de mesurar?

Quan nosaltres érem petits es fumava a tot arreu i s’anava en cotxe sense cinturó de seguretat. Sempre s’havia fet així. I els nostres ancestres tenien dret a cuixa i a les dones que se sortien de la norma les cremaven per bruixes. Perquè sempre s’havia fet així.