El premi no és la victòria

Possiblement el moment del qual m’he sentit més orgullós de ser futbolista de la UD Taradell i defensar els colors del club i del meu poble va arribar després d’una derrota. Va ser… Bé, us ho explicaré al final de l’article.

Recordo que quan era petit acostumava a anar a veure el primer equip de la UD Taradell els diumenges a les 12 del migdia. Una colla (tan feia si eren amics o no, simplement els qui estàvem allà) ens col·locàvem darrere la porteria de baix (sí, ja sé que el camp de futbol és pla i no hi ha d’haver baix ni dalt, però tothom que hagi anat a la Roureda sabrà que efectivament quina és la porteria de baix). Estàvem just davant del bar i ens miràvem el futbol amb la il·lusió d’arribar un dia al primer equip (érem més del Taradell que del Barça, l’Espanyol o qualsevol equip professional, cosa que ara possiblement és més difícil que es doni).

Jo vaig ser un privilegiat perquè vaig arribar al primer equip. Malgrat que no tot van ser flors i violes. Recordo que la nostra generació sempre teníem al davant uns companys, un any més grans, que eren molt bons. Nosaltres també érem una bona generació, però ells eren millors. Crec que van ser els primers del club a pujar a categoria Preferent (i els primers de la comarca en pujar a preferent en la nova categoria cadet). Això suposava que, sovint, quan pàssavem de categoria ens trobàvem que es jugava a Preferent i el club acostumava a reforçar-se.

La primera vegada que vaig plorar per no jugar un partit de futbol, crec que va ser en categoria aleví. En aquesta categoria l’Àngel Pla va reciclar-me com a lateral dret (posició que no vaig deixar, excepte alguna temporadeta de juvenils). Crec que va ser el mateix any que van fitxar un altre lateral de fora, un any més gran que jo. I vaig xupar bastant la banqueta i, fins i tot, vaig jugar la majoria de la temporada a l’equip B. No va suposar-me cap decepció ni baixa d’autoestima. Jo volia jugar i prou.

La segona vegada va ser més grandet. En categoria juvenil. Teníem un equip a Primera Divisió i es van fitxar moltíssims jugadors que destacaven a la comarca per intentar mantenir la categoria. Els entrenadors creien que jo no era prou bo. No em vaig queixar, però sempre he estat molt sincer i sí que recordo que em van veure plorar al final d’un partit on no vaig jugar ni un minut. Vaig baixar per jugar la resta de la temporada al juvenil B. Mai em vaig plantejar marxar del club.

Sempre que vaig estar al futbol base, mai vaig mirar la resta de companys com si jo fos més bo o dolent. Efectivament, tothom sabia qui tenia més o menys qualitats, però tots érem companys i ens ho passàvem bé. Quan guanyàvem, ho fèiem tots. Ningú pensava si guanyaria més amb altres companys més bons.

Recordo que la temporada que vaig pujar al primer equip, va ser quan estava a l’últim any de categoria juvenil. Va ser a mitja temporada. Mirant-ho amb perspectiva amb fa certa gràcia. Perquè recordo perfectament que el primer equip va fitxar a inicis de temporada un lateral de Centelles que tenia la meva edat. Recordo que vam comentar el fitxatge, per la joventut, però no perquè ens prenia un lloc als més joves del poble. Nosaltres érem juvenils i jugàvem al juvenil, on ens tocava.

Després de tants anys, però, em ve un somriure als llavis recordar-ho perquè t’adones que van anar a buscar a fora el que tenien a casa. Jo era juvenil, jugava i ho intentava fer el màxim de bé. A mitja temporada a en Jordi Morató i a mi ja ens van convocar per anar un partit amb el primer equip. I hi vam anar amb la màxima il·lusió, encara que fos per jugar dos minuts. Ja no vam tornar mai més al juvenil.

Sé que les coses han canviat molt i alguns diran que potser no vaig tenir mai la possibilitat de marxar del club. Efectivament, quan era petit no, perquè llavors era molt diferent a ara. Qui marxava era per fer el salt important cap al Granollers o a l’Espanyol. I els nostres pares tampoc es plantejaven portar-nos a altres equips osonencs. No com ara que sembla un mercadeig de canalla, amb equips importants de la comarca absorbint jugadors de clubs de poble per arribar a tenir 6 o 7 equips de cada categoria! Abans qui marxava era per jugar a Preferent, Nacional o Divisió d’Honor amb els millors clubs de futbol base a nivell català. Ara em sembla més una forma d’aglutinar quotes de jugadors per pagar la multitud de coordinadors que hi ha en determinats clubs. Per què cal tenir 6 equips alevins posant en problemes clubs més petits que, amb prou feines, poden fer equip (alguns, fins i tot, fent-los desaparèixer) perquè no disposen de prous jugadors?

No sé de qui és la culpa. Crec que la Federació hi hauria de posar limitació. Però també ens hauríem de mirar una mica a nosaltres. Em fa l’efecte que com més diem que guanyar no és important, més moviments fem en el sentit contrari. Potser si et quedes a l’equip del teu poble no guanyaràs tants partits, possiblement jugaràs amb algun company que no és tan bo, potser no evolucionaràs tant futbolísticament…, però el que sé segur és que guanyar sempre no és sinònim de gaudir més.

Després de més de 30 anys al club i 17 temporades al primer equip, una cosa sé segura. No hi ha res tan especial com jugar a futbol defensant els colors del teu poble. He compartit vestuari amb molts jugadors i companys. La gran majoria persones amb qui podria dir que tinc una relació especial. Moltes vegades hem comentat que, segurament vam arribar a fer història amb l’ascens a Regional Preferent i els cinc anys en aquesta categoria, però, sovint, recordem més les anècdotes i bromes que les victòries.

La majoria dels companys que van jugar amb mi, sobretot, quan vaig arribar a ser capità saben que abans d’un partit mai els exigia la victòria. Sempre els deia que podíem guanyar, empatar o perdre, però que el més important era que quan acabés el partit sortíssim del camp amb la consciència d’haver fet el màxim possible. Per mi aquesta era el màxim gest de companyerisme.

Recordo que el diumenge 11 de juny de 2006 vaig sortir amb aquesta sensació després de perdre la promoció d’ascens a Primera Catalana contra l’Amposta. A l’anada havíem perdut per 1 a 2 (gol de Jordi Freixas) i a Amposta vam caure per 2 a 0, tot i que a l’inici del matx vam fer uns bons minuts i els vam posar les coses difícils. Aquell Amposta era un súper-equip, que va arribar a pujar a Tercera Divisió. Com en molts partits, havia de marcar davanters que cobraven més de 1.500 euros al mes. Era una constant. Ningú es creia en aquells anys que a Taradell no cobràvem i jugàvem per afició i il·lusió.

Aquell 11 de juny (alguns companys també ho recordaran) vaig marxar del cap fent petons a l’escut de la samarreta i dirigint-me al públic els assenyalava amb el dit l’escut de la UD Taradell. Havíem perdut, no havíem pujat (si haguéssim quedat segons el 2007 amb els ascensos compensats hauríem pujat a Primera Catalana sense necessitat de promocions)… però marxàvem del camp plens d’orgull i satisfacció. Recordo que en el bus de tornada que ens va deixar a Taradell cap a les 12 o la una de la nit, no hi va haver tristesa. Vam tornar rient i fent bromes entre nosaltres…

Ara, la més gran recompensa és quan després d’anys et trobes un excompany de futbol i quan el veus ja comença a riure. Per mi aquest és el gran premi. No les victòries que vam aconseguir. Perquè el que vam aprendre no va ser a guanyar, sinó fer equip i jugar entre amics i per gaudir. I, per aprendre això, no cal marxar.