La velocitat de poble

Aquest passat divendres, dia famós per l’invent del Black Friday, em vaig trobar a Barcelona amb una hora perduda (gran concepte això de l’hora perduda). Influït i encomanat per la febre consumista, vaig entrar en un establiment nou del centre de Barcelona. Després de cinc minuts, col·lapsat visualment i mentalment, vaig escapar-ne ràpidament.

I és que la ciutat comtal té un virus que, a vegades, no t’adones que t’afecta. Tot són presses, acumulació de gent, trànsit… que, fins i tot, quan no t’apreta el temps, acabes anant accelerat. No sé si ho he comentat mai. Però quan passes tot el dia a Barcelona, allà, inconscientment, et fas addicte de les presses fins a tal punt que modifico els recorreguts en funció del semàfor per a vinants que està en verd.

Per aquest motiu, cada vegada més valoro la calma que es respira a Taradell. És una velocitat diferent. Alguns potser diran que, fins i tot, avorrida. Però, la quietud és sovint infravolarada. Sempre creiem que si no estem fent moltes coses, estem perdent el temps. Una hora morta és una hora perduda.

Doncs bé, reivindico les hores perdudes i mortes. El plaer d’avorrir-se un mateix, de desaccelerar el ritme que portem per tenir alguns moments concrets on siguem capaços d’adonar-nos del què mirem realment, on pensem a consciència, on apreciem allò que vivim… Perquè, a vegades, un té la sensació que sumem fets, experiències i vivències, però les anem posant una darrera l’altra en una cursa constant per anar acumulant. Addictes a les presses i a fer moltes coses. Més enllà de fer-ne una, pausada i plena.

Per això, m’agrada la velocitat de poble i a vegades em permeto el luxe de perdre el temps. No fer res. I ser conscient que no he fet res.