Ja fa un grapat d’anys que la vida m’ha portat a viure el dia de Reis en la distància. Alguns anys, com el passat, que el pare en feia 80, a Barcelona. Però d’habitud visc els Reis a mil quilòmetres de Taradell.
D’allà estant, m’envaeix l’enyorança d’un aroma pròpia en una nit freda. Una aroma de barballó que escalfa l’ambient i guia als nouvinguts cap a la llar nostrada.
Quan això passa, em faig petit, petit i retorno a la dècada dels 70, la de la primera infància, la dels peücs i les flassades al capdamunt de Can Pep. No sé perquè no recordo les sirenes de les fàbriques, potser encara n’hi havia d’actives i no era costum aquest rebombori que fa saltar els cors dels més menuts, frisant per veure com arriben.
Quan jo era menut, els Reis començaven un xic abans. Ho feien en un indret màgic i meravellós, en un altell del carrer de la Vila. Allà dalt, damunt la Fantasia, hom podia passar-hi una bona estona jugant i remenant mil-i- una joguines. Pocs records tinc de les cavalgates, tot i que la memòria recorda als Reis damunt de cavall arribant a la plaça de les Eres i d’uns trons reials des dels quals els monarques de la il·lusió repartien joguines. Ara, ja madurat, encara trec la capsa de la pandereta loca i torno a notar la suau carícia del guant del Rei Negre tot lliurant-me el present i aquells llavis envoltats de fosca demanant-me si m’havia portat bé. Suposo que el nus al estomac d’aquell moment en què calia vèncer la por via la il·lusió, m’ha fet mantenir l’instant inesborrable dels Reis de Taradell.
Són quarts de quatre de la tarda i agafem el metro per veure com surten los Reyes del Rectorat de la Universitat. Em miro els ulls dels fills i hi escateixo aquella mateixa espurna que tenia jo. Pluja de caramels sobre tothom. I és que, aquí, la cavalcada és llarga i monumental: 1,5quilòmetres d’extensió, 3.000 persones, majoritàriament beduinos, i 33 carrosses adornades amb paper brillant, purpurina, llums intermitents, textures de fantasia, efectes especials d’aigua i foc i el característic estil barroc tan propi d’una cavalcada que enguany ha fet 100 anys a lloms del Ateneo, la flor i nata de la bella ciutat d’Hèrcules.
De cop, mentre protegeixo el menut d’una de les pluges de caramels, em trobo, estendard en mà, obrint la propera i familiar comitiva reial de Taradell. Quins nervis en sentir les sirenes de les fàbriques! Què bonic ser el primer en notar l’escalfor de les atxes! Quin honor de ser el primer de veure els ulls brillants de la quitxalla al teu voltant!
Després, arribat a ca l’abuela, torno a notar el fred del pis dels avis i em cobreixo amb flassades, mentre trec el nas per les xarxes socials i el Taradell.com. L’aroma de barballó m’omple els narius i aquella mateixa il·lusió m’omple de nou.
Repasso imatges, trobo rostres coneguts, enfoco els ulls dels menuts i, en fer-ho, em ser feliç de saber que, a Taradell, es viu el caliu tendre i calmós d’uns Reis. D’aquells anònims Reis que fan possible la màgia, que omplen als nens de records, que, fent tant àrdua tasca, fan reviure moments íntims que porto empeltats al més profund del meu interior.
I és que la pàtria de cadascú és allà on nien els somnis d’infantesa.
