No sé quantes vegades hauré anat a comprar a l’Esclat de Malla. Potser 3, 4 o 5. Però cada cop que hi he anat he vist moltes cares taradellenques. Entenc, per tant, que moltíssima gent del poble només va a comprar al gran hipermercat. Totalment respectable, només faltaria. Tot i que no ho comparteixo.
Cap als anys 50 del segle XX va inicar-se a Catalunya i a Espanya aquest sistema de venda al públic a l’engrós. Tot i que la seva popularització entre la ciutadania es va produir als anys 80. Actualment, es considera que hi ha més de 7.000 establiments repartits a tot l’estat espanyol. Al mateix ritme que han anat augmentant els supermercats, han anat desapareixent o tancant petits comerços.
Fa pocs anys vaig estar al nord de França de vacances. País que va potenciar clarament les grans superfícies de venda. Recordo que el nucli dels pobles per on vaig passar tenien pocs comerços al centre. Alguns restaurants, alguna joieria, algun establiment de roba… i poca cosa més. Recordo que vam agafar el cotxe i vam anar a comprar als afores, als supermercats grans. Talment com molts taradellencs fan avui en dia.
Per això, sóc una mica pessimista respecte a la vitalitat i dinamisme social de Taradell. Si perdem els nostres petits comerços, convertirem el poble en un espai amb carrers buits transitats únicament per vehicles que porten la gent a casa a dormir o al matí a la feina. El que es diu un poble dormitori. Seran només carrers i no espais de sociabilitat. De fet, ja es pot copsar actualment. Perquè pocs passegen pel carrer per anar a comprar.
Però és que, des del meu punt de vista, no només passarà això. Sovint, ens sentim elogiar-nos com a poble pel fet de tenir tantes entitats culturals i socials. Sí, molt maco. Però, cal tenir present també que moltes d’aquestes entitats realitzen activitats gràcies a la col·laboració desinteressada de comerços i empreses. Per posar exemples. L’envelat i la Cronodipòsit són possibles perquè, en part, comptem amb regals cedits per comerços. Però per citar-ne d’altres molt emblemàtics. El concurs de Reis de Ràdio Taradell, els Tonis de Taradell amb panera i anuncis a la seva revista, la Quina de la UD Taradell, la Festa d’en Toca-sons, la Trobada de Geganters, la tómbola d’Osona contra el càncer durant la Fira de Santa Llúcia, … i un etcètera que ara no recordo.
Aquest plus afegit ja ens hauria de fer reflexionar sobre la importància que té triar on comprem. No pretenc pas evangelitzar-vos, perquè alguns em donaran arguments sobre l’estalvi de temps (discutible) o econòmic (no tant evident com sembla) que suposa comprar en un gran supermercat. Però, afegiré dos arguments més.
El primer. El tracte i servei d’un petit comerç està molt per damunt d’un gran supermercat. Pots dir que en les grans superfícies pots anar al teu aire sense sentir l’atenció del comerciant d’una petita botiga. Però, a qui demanes si un producte és millor que un altre? O saber si et pot anar bé pel que necessites? No és cap menysteniment a qui treballa en una gran superfície. Però si és constatable que sovint són joves amb major vàlua que únicament es dediquen a passar un codi de barres, omplir prestatges… però sense el coneixement del professional especialitzat en allò que ven. D’acord, els donen feina. No pretenc pas que es quedin sense. Però, a vegades, més aviat precari perquè, no ens enganyem, es tracta de fer calés. Dos exemples: Bon Preu va facturar l’any passat 1.077 milions d’euros (un 9,2% més) i ha eludit donar dades de beneficis. Mercadona va tenir 636 milions de beneficis l’any passat (un 4% més). Tots ells presumiran de crear llocs de treball, de productes de proximitat, etc. Llavors ens queixem que els calés sempre es concentren en poques mans…
El segon. Les grans superfícies venen aquells productes que han passat pels seus filtres negociadors basats en uns criteris de volum i preu que, sovint, escanyen els productors. A finals de 2011 i inicis de 2012 hi va haver diferents mobilitzacions per denunciar els salaris miserables que pagaven grans cadenes com Lidl i Aldi als agricultors valencians, murcians i andalusos. A l’estiu del 2012 els ramaders britànics van protestar pels preus que els pagaven els supermercats per la llet. I al 2013 van ser els agricultors canaris els que van regalar patates perquè els supermercats de Las Palmas els pagaven preus per sota dels costos de producció.
Mireu si n’és d’important decidir on comprem… I ho diu un fill d’un petit comerç. No me n’amago. Per si algú vol acusar-me de parcial i subjectiu. Efectivament, tot article d’opinió és parcial (per això, se’n diu d’opinió) i subjectiu perquè (això és el primer que vaig aprendre estudiant Periodisme) un subjecte només pot ser subjectiu.
Per cert, jo també compro a vegades en supermercats, però això no treu que cada vegada reflexioni més sobre on he de comprar.
